Estem en ple Nadal. Com recordàvem dilluns passat, el dia de Nadal és el 25 de desembre, però també és 'espai temporal que s'estén des del 24 de desembre fins al 6 de gener', en singular, i no «Nadals». En castellà sí que és normatiu i s'usa «Navidades», en plural; en valencià, l'ús tradicional i la normativa indiquen que no tenim «Nadals», llevat que ens referim a més d'un, «Ja fa dos nadals que no he vist el meu germà». Tenim un Nadal, però llarg. Com deia i recordava la setmana passada 'la representació del naiximent de Jesús de Natzaret tradicionalment ha sigut el «betlem», i no cal dir-li «pesebre», que potser és un castellanisme, innecessari en eixe sentit. En la parla valenciana, majoritàriament un «pesebre» és la 'menjadora dels animals de càrrega, de remugants i altres, obrada o instal·lada, normalment, en els estables'. I el betlem el presidix i el motiva el Jesuset, sense que calga recórrer a calcs, com «el Xiquet», l'«Infant» o el «Nen», procedents del «Niño Jesús». I el dia de Nadal, principalment els iaios, però també pares i tios, fem les «estrenes», especialment en forma de diners a nets, fills i nebots. I com a competidor dels Reis o Reixos d'Orient (o Mags) a portar regals als menuts, tenim el Pare Noel. I a qui li ix el primer premi de la loteria, li ha eixit la «grossa», en femení, i deixem el «gordo», mascle, per al castellà. L'1 de gener, primer dia de cada any, és el dia de Cap d'Any, i no cal «dia d'any nou», calc del castellà. I les cançonetes populars, principalment de tema religiós, que es canten per Nadal, en valencià són «nadales», en castellà, «villancicos». Una «nadala» també és 'imprés, postal o animació gràfica que es tramet com a felicitació. Però també hi ha el «villancet», que és 'cançó breu d'origen o d'imitació popular, característica de la poesia castellana dels segles xv-xvii i tractada polifònicament durant el Renaixement'. Un villancet també és una nadala.
I arribem als Reis d'Orient, o Reixos, Melcior, Gaspar i Baltasar, també Mags, acompanyats dels patges, que oferixen al Jesuset or, que ja sabem què és, encens i mirra, que són gotes de goma resina de diferents usos. I són els portadors de regals per a xiquets i xiquetes. Hi ha discrepància entre norma i parla respecte a com anomenar eixes Ses Majestats. La majoria de diccionaris disposen que són «Reis», però els valencians, andorrans i catalans occidentals hem dit i diem «Reixos». Josep Lacreu, en l'article «Ja vénen els Reixos», del blog Pren la paraula de Levante-EMV, aclarix molt bé la història de l'ús de la forma «Reixos». I Sergi Núñez de Arenas, com fan els xiquets, i els valencians diem, ha enviat una «Carta als Reixos», publicada en este diari divendres passat, carta sobre els noms d'esta llengua i l'informe del Consell d'Europa, que subscric (la carta) i recomane llegir o rellegir. I l'AVL podria acollir els Reixos, ja que xiquets i grandets ja ho fem.
