No és la primera vegada que ho escric: un exercici de memòria històrica és dolorós, però no es pot quedar a mitges. I partir des de l'equidistància suposaria rebaixar la importància d'uns fets, i d'un període de quaranta anys, causants de l'esdevenir de moltíssimes famílies, que han perdut familiars i amics però també feines, diners i possibilititats d'ascens (perquè la pecúnia també hi compta), i de la psicologia d'uns pobles que han viscut sotmesos a una dictadura que no acaba de morir, com estem comprovant en una dreta cada cop més histèrica i tenebrosa.
A Alemanya van decidir anar al moll de l'os. Amb uns intel.lectuals involucrats en un vertader acte de consciència; amb una honesta socialdemocràcia impulsora d'un canvi sense frens ni circumloquis buits i amb una societat, una joventut, vehement en preguntes i reflexions. Cap dels tres supòsits s'ha acomplit ni s'acomplix a l'Estat espanyol, és més, l'error de la fallida memòria històrica nostra és que va ser proposada per uns polítics de màrqueting incrèduls i incapaços de fomentar un vertader diàleg amb el nostre passat.
Així, mentre que Juan Antonio Ríos, catedràtic de literatura de la Universitat d'Alacant, celebrava la rectificació feta per dita universitat d'haver esborrat, en un article seu, el nom d'un franquista ja mort involucrat en el judici sumaríssim a Miguel Hernández, a petició d'un dels fills, al meu poble s'evitava, en debats oberts al públic en un cicle de conferències i gràcies a un polític que no pertanyia a cap partit de dreta, a dir el nom d'un franquista (m'excuse de dir-lo ací, i el del polític) que va aprofitar la seua posició per guanyar terrenys, econòmics i socials, vedats a d'altres per motius ideològics: la memòria històrica no és venjativa però necessita d'una ciutadania cultivada i madura, no de l'astúcia d'uns polítics temorencs.
A Alemanya, en canvi, s'ha reflectit aqueix procés intern d'expiació fins i tot en el tractament seriós i objectiu d'episodis incòmodes en films d'esplèndida factura com L'esfondrament, sobre els darrers dies de Hitler al búnquer, o El capità, sobre un desertor, Willie Herold, que va usurpar la identitat d'un oficial i va cometre espantosos assassinats, cosa que no impedix mostrar-lo, en els crèdits del final, a mode de joc burlesc, passejant-se per una Alemanya actual, que, definitivament, ha exorcitzat un període que ja no la té captiva. Ens queda camí, a nosaltres.
