És ben coneguda la participació de sant Vicent Ferrer al Compromís de Casp i sembla que la seua opció política -escollir al net de Pere el Cerimoniós, Ferran, de la casa de Trastàmara- va ser determinant sobre bona part dels altres compromissaris, fins al punt que fou la que va eixir victoriosa. Sabem, encara, que ell mateix va ser l'encarregat de transmetre la decisió al poble, en el sermó que va pronunciar durant la missa celebrada pel bisbe d'Osca, Doménec Ram, el dia 28 de juny de 1412, a Casp. Un sermó que, malauradament, no se'ns ha conservat.
Un altre text de sant Vicent, però, conté els ingredients que segurament també degué usar en aquell sermó perdut. I, si no, almenys explica perfectament part de l'argumentari que podria haver utilitzat el predicador, per justificar que aquella elecció hauria estat l'òptima. Així, en una homilia sobre sant Joan Evangelista que ens ha arribat fragmentàriament -salvada pel canonge Sanchis Sivera, que la va transcriure abans que no se'n perdés l'original-, Vicent Ferrer defensa la decisió final a favor del monarca castellà, dient que el país ja tenia un cap que s'enfrontaria als enemics exteriors, i defensant que la línia materna per la qual accedia al tron era tan vàlida com si hagués estat per via del pare: «Semblant era Jesuchrist, que la successió li venia de David per la mare. Ítem més, lo primer rey de Aragó, fill de dona Petronilla, dret hac per part de dona a ésser rey». I de seguida argumenta altres virtuts intrínseques del candidat, apel·lant a virtuts familiars -de parentiu- i personals; i tot al·legant l'exemple del fill de Peronella i de Ramon Berenguer com a precedent inqüestionable i, encara, adduint el cas del mateix Jesucrist, que heretava la dignitat reial per descendir del rei David per via materna. Hàbilment - «açò vos he dit perquè la matèria m'ho requir», es justifica el predicador-, fra Vicent feia una propaganda política efectiva a favor del nou casal reial. I amb les seues paraules s'encarregava de naturalitzar la persona del monarca amb tantes estratègies com li eren possibles: si la nissaga el convertia pràcticament en natural de les terres de la Corona d'Aragó el seu tarannà també: «aquest rey no ha condició de castellà, más de cathalà o aragonés». I més coses que deia a favor dels Trastàmares «perquè la matèria m'ho requir»: és a dir, forçat, en parlar de sant Joan. Política des de la trona, com que no volia la cosa.
