Encara estava fent-me a la idea de la mort d'Isabel-Clara Simó, quan m'ha arribat la notícia de la de Josep Bonet. En dos dies, doncs, he sentit el colp dolorós de la desaparició de dues persones amigues amb les quals he compartit il·lusions de joventut, aventures i fantasies literàries, alegries i viatges, combois i converses. He compartit amb ells bells moments de la vida. Ara, però, el que sent és un dol d'esperit i de cor que em deixa sense mots. No vull fer-ne una necrològica, ara, sinó un recordatori, perquè ambdós han sigut companys de vida. I pels dos sent tant un vincle amical com un apreci literari. Cosa que fa que em siguen inoblidables i memorables.
L'obra narrativa d'Isabel-Clara Simó l'ha convertida en una autora coneguda i reconeguda per una quantitat important de lectors i de lectores, i que pel seu pensament cívic i polític, com pel seu activisme feminista, siga justament valorada. Per tot plegat se la recordarà, espere, de nord a sud, de terra endins i de mar enllà.
Josep Bonet és una altra cosa. Com a poeta va triar fa anys situar-se en el silenci, un espai interior que en el seu cas és fa interpretar com una música callada, ratllant la més alta variant de la lírica. La seua actitud personal i vital l'ha convertit en un secret poeta del silenci, però qui sap si a partir d'ara la seua veu no sonarà amb una energia musical capaç d'enaltir-ne l'obra. Soc dels que creu que així serà, i així ho vull i espere.
La mort, inevitablement, fa que aquells que la sentim des de la vida, en quedem trasbalsats, adolorits de cos i d'ànima. La mort personal, la de cadascú, ens la morim, i punt final. Però sabem que la mort que més de dins vivim els humans és la d'aquells amb els quals hem compartit alguns bells moments.
Recordem-los, doncs, perquè aquells efímers instants compartits són els que ara tornarem a viure i reviure en el record, gràcies a les paraules bellament escrites que ens han deixat. És, crec, el millor que podem fer. Per als que ara recordem de paraula, doncs, comença una altra vida, no en el més allà, sinó en el més ací. Perquè és en nosaltres, en el nostre record, que viuran a partir d'ara. Depén de nosaltres només que tant la novel·lista Isabel-Clara Simó com el poeta Josep Bonet esdevinguen immortals. Que així siga.
