El Regne Unit abandonarà la Unió Europea (UE) el pròxim 31 de gener, però el seu idioma, l'anglés, continuarà sent una llengua oficial del club comunitari, llevat que els 27 estats membres decidisquen per unanimitat retirar-li eixe estatus més endavant, un escenari poc probable.
Ja després del referèndum de 2016 en el qual els britànics van votar a favor del brèxit, van sorgir dubtes sobre si l'anglés continuaria sent una llengua oficial a la Unió Europea, i els líders comunitaris van fer broma sobre com l'idioma de Shakespeare quedarà en un segon pla a la UE després de l'eixida britànica.
«Lentament, però amb seguretat, l'anglés està perdent importància a Europa», va assegurar en 2017 el llavors president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. No obstant això, les normes de la Unió i la comoditat dels funcionaris i polítics comunitaris apunten en la direcció oposada.
Quan un nou país entra a formar part de la Unió Europea, indica un idioma que desitja emprar com la seua llengua oficial en el club comunitari. Encara que Irlanda i Malta també compten amb l'anglés com a idioma oficial, per a la UE van seleccionar l'irlandés i el maltés. Així, només el Regne Unit va triar l'anglés en entrar a la Unió en 1973, quan va passar a formar part de la llista de llengües oficials del club comunitari. No obstant això, la inclusió o eliminació d'un idioma oficial en el llistat només pot dur-se a terme si tots els Estats membres de la UE l'aproven per unanimitat.
Per tant, l'eixida del Regne Unit no implica que l'anglés vaja a deixar de tindre estatus oficial en el club comunitari de manera automàtica. Des del Consell de la UE, que reunix a tots els països, reconeixen que com l'anglés és un idioma oficial també a Irlanda i Malta, una decisió unànime per a retirar-li l'oficialitat «sembla improbable».
En la mateixa línia, fonts de la Comissió Europea admeten que l'anglés s'usa «àmpliament» en la institució perquè «la majoria» dels seus funcionaris ho parla i perquè «també és utilitzat molt» pels socis de la Unió «en tot el planeta».
A més d'oficial, l'anglés és un dels tres idiomes de treball de l'Executiu comunitari, junt amb el francés i l'alemany, i tant la llengua de Shakespeare com la de Molière s'empren amb més freqüència que la de Goethe.
El llatí del segle XX i XXI
L'analista Paul Butcher, del centre d'estudis European Policy Centre, assegura que l'anglés «està ací per a quedar-se» quan se li pregunta per si l'idioma podria perdre influència a la UE després del brèxit. «L'anglés ja es percep com una llengua internacional i és des de lluny el mitjà de comunicació intercultural més comú a Europa, especialment, entre els joves», comenta, i afegix que la «realitat social» en les institucions comunitàries és que «molta més gent parla anglés que francés o qualsevol altre competidor, la qual cosa significa que és simplement inevitable que l'anglés mantinga la seua posició dominant».
En eixe sentit, constata que els dies en què l'esperanto podia ser proposat «amb serietat» com una llengua auxiliar universal «van passar fa molt temps». «L'anglés ja s'ha convertit en la llengua auxiliar universal. Ha aconseguit l'estatus no perquè siga l'idioma del Regne Unit, sinó perquè és el dels Estats Units, que té l'hegemònia cultural durant la major part del segle XX, quan la globalització va canviar la manera en què el món funciona», argumenta.
Des d'Open Europe també es mostren convençuts que l'anglés continuarà sent l'idioma més usat a la UE, «encara que només siga perquè el coneixement de qualsevol altre idioma competidor com el francés, alemany o potser fins i tot espanyol és bastant baix en alguns Estats membres», reconeix el director de la institució a Brussel·les, Pieter Cleppe.
Si en els primers anys del projecte comunitari el francés tenia un paper protagonista, amb els anys va perdre terreny enfront de l'anglés. Cleppe admet que un dels factors va ser l'entrada a la UE de països en els quals la llengua gal·la no té tanta tradició, com els nòrdics o la majoria dels estats de l'Est. «Però crec que es podria dir que la globalització en general ha impulsat realment l'ús de l'anglés», complementa.
En termes similars s'expressa Butcher des de l'European Policy Centre, perquè afirma que l'ampliació de la UE en 2004 «va canviar l'aritmètica» a favor de l'anglés «de la nit al dia», però reitera que «el triomf» de la llengua de Shakespeare sobre la de Molière «ja estava garantit», ja que un 51% d'europeus parla «almenys alguna cosa» de l'idioma britànic, enfront del 26 % en el cas gal.
A més, els dos analistes coincidixen i veuen improbable que els funcionaris i polítics comunitaris decidisquen estudiar francés si ja dominen l'anglés.
