Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Recordant Rafa Ventura

Recordant Rafa Ventura

Plore la mort d'un amic, plore la joventut ja perduda». Aquest vers d'Ibn Khafaja d'Alzira em colpeja la memòria com el batall d'una campana tocant a mort.

Algunes amistats em telefonen per donar-me la notícia de l'absència d'un altre vell amic de joventut. I romanc sense saber què dir-ne, perquè el mes de gener ha acabat amb massa recordatoris necrològics. Costa de creure, certament, però sí, és ben cert, Rafa Ventura se n'ha anat lluny definitivament. Ell, que sempre estava anant-se'n i tornant, que quan ens trobàvem sempre tenia insòlits viatges per contar, se n'ha anat. Per això ara el recorde així. El recorde trobant-nos casualment un dia al Ponte Vecchio, a Florència, coincidint de passada per algun que altre aeroport, comentant una estada seua a Lucca a casa de Francesca Duranti... En la memòria personal, Rafa Ventura se'm representa sempre igual: com algú que torna somrient d'un viatge fantàstic, o com un fabulós contador d'històries.

Ara, si més no, escric aquest recordatori amical el mateix divendres que m'anuncien que ha marxat de viatge lluny enllà, per no tornar mai més. I pense tristament que aquest viatge ell no me'l podrà ja contar.

A Rafa Ventura el vaig conèixer pels primeríssims anys setanta, en un temps on tot estava començant, si més no per als joves que aleshores compartíem il·lusions futuristes. Solíem coincidir per algunes de les millors llibreries «valencianistes» de l'època (Ausiàs March, Concret Llibres, Tres i Quatre...), quan no per tuguris de noctàmbuls, fent colla i tertúlia amb altres companys més o menys ferits de lletra, com ara Amadeu Fabregat, Rafa Ferrando, Toni Mestre... Ventura i Fabregat havien començat a col·laborar en la revista Gorg. Fabregat preparava Carn Fresca, una antologia de la jove poesia valenciana que pretenia revifar la tradició literària en «la llengua dels valencians», que solia dir Manuel Sanchis Guarner. Rafa Ventura va ser un dels poetes d'aquella antologia iniciàtica. D'aquesta època, em plau recordar ara una sonada presentació que en férem a València, on muntà un festiu xou avantguardista. Ens volíem així: iconoclastes, heterodoxos, provocadors i avantguardistes.

Publicà tres llibres de poesia, i guanyà els Octubre amb la novel·la Àmbit perdurable. Després deixà de banda les fantasies literàries i es dedicà al periodisme, ben especialment en aquest mateix diari. Així passà a convertir-se en un personatge icònic d'una València que ara se'm fa present com un somni surreal d'un temps perdut i recobrat, que diria Marcel Proust. Així el recorde.

Compartir el artículo

stats