La nit, i una lluna massa clara que els tenyeix de blau. Caminen sense fer soroll, amb les sabates embolicades amb draps. Són tres en aquesta trinxera esbotzada en alguns punts, amb les cames menjades per les tenebres clavades al fons, es torcen els turmells, perden l'equilibri, de tant en tant s'entrebanquen, s'empassen els renecs, s'enganxen al camarada del davant, de qui només distingeixen una massa fosca. Fa un moment han passat a cent metres d'un campament. Amb el foc moribund, una pila de brases. El sentinella endormiscat repenjat en el fusell. Han aguantat la respiració i han amagat el cap dins dels colls aixecats de les guerreres. De tant en tant esclata el foc d'artilleria al mont Valérien, com un tro llunyà, com un redoblament fúnebre de tambor. Xiula un obús en la foscor. Versalles bombardeja París a cegues per intentar matar els que no dormen. Darrere seu, les explosions semblen una tos ofegada. Sota les bombes, la ciutat espera i tremola de por i de ràbia. I quan es giren, els tres homes veuen alçar-se la vermellor d'un incendi per sobre de la massa fosca de les fortificacions.
Renilla un cavall a la llunyania, cap a l'Avenue de Saint-Cloud. No gaire lluny, un gos es posa a bordar fins que el fa callar el crit d'un home i segurament també una coça, perquè l'animal gemega de dolor.
Són tres soldats de la Comuna. 105è batalló federat.
El que va al davant es diu Nicolas Bellec. Sergent. El van ascendir dissabte passat al fort de Vanves, perquè calia substituir el sergent titular, a qui un obús havia arrencat mig cap. Els vuit camarades que quedaven de la vintena que eren aquell mateix matí es van tirar a terra i van decidir allà mateix, espantats, coberts de cervell i de sang, cridant a través de l'enrenou. Ara manes tu, Bellec. Per l'amor de Déu, treu-nos d'aquí! Ell amb prou feines els veia, amuntegats al peu d'una muralla d'on sortien disparats amb un xiulet trossos de pedra i fragments d'acer de la mida d'una mà amb unes espurnes pàl·lides enmig de la boira de pols i fum. Feia dos dies que havien recuperat el fort, i s'havien atrinxerat sota la tempesta d'obusos desencadenada pels versallesos fins que el general Wroblewski va ordenar l'evacuació. Havien fugit pels túnels de Montrouge, negres de sutge, sagnant i plorant de ràbia. Així que sergent perquè en feia falta un.
Han sortit per una bretxa a la muralla, a prop de la porta de Passy, després d'abandonar el post de comandament instal·lat a l'ajuntament del districte. S'han aturat un moment a escoltar les discussions, els crits, els insults, i després s'han allunyat de la batalla campal que regnava allà dins. La gent es clavava empentes mentre cridava traïció i es barallava pel destí que es mereixien els artillers que havien abandonat les fortificacions després dels bombardejos del dia anterior. Nicolas ha fet un gest als seus dos companys. Adrien, el més jove, un xicot de setze anys amb prou feines, s'ha carregat un sac a l'esquena mentre es recol·locava el fusell, que li feia nosa, i el pèl-roig alt que hi havia al seu costat i que tothom anomena el Roig, s'ha posat dues grans alforges de cuir en bandolera. S'han esquitllat entre els que cridaven i els que dubtaven, obrint-se pas entre les empentes, esquivant els cops de puny mal orientats i les gesticulacions, i han sortit sense dir ni una paraula a la nit freda. El carrer estava desert, fosc. De tant en tant hi havia torxes enceses que dansaven i fumejaven. Han caminat en silenci cap a un braser que projectava una lluïssor vermellosa sobre les siluetes dels homes agrupats al seu voltant. Els homes parlaven en veu baixa, es fregaven les mans, amb els rostres inclinats damunt del foc, daurats per la llum com si fossin caps d'estàtues de bronze polit. Un d'ells ha tossit i acte seguit ha escopit dins del braser. S'ha girat cap a Nicolas i s'ha fixat en les armes i en la càrrega que duien a sobre. Era un home alt amb un bigoti que li penjava i les galtes plenes de pèls eriçats d'una barba d'uns quants dies. Ja no era jove, i la nit i la lluïssor en moviment del foc donaven vida als solcs de les arrugues que li omplien la cara.
-Salut, ciutadà. On aneu, amb tot aquest embalum?
-No te'n podem dir res. Hem de sortir.
-Doncs no passaràs. Aquesta barricada no la creua ningú, ni en un sentit ni en l'altre.
Ha assenyalat amb un gest vague una pila de terra i llambordes amb tres carretes bolcades al damunt.
-Una mica més i la passem sense veure-la -ha dit el Roig.
L'home se l'ha mirat mentre s'estirava el bigoti.
-Sembles molt espavilat, tu. Potser em vols donar lliçons. Al 48 ens haurien anat bé, els llestos com tu, així no haurien mort tants camarades.
Nicolas li ha posat una mà al braç al Roig, que es disposava a respondre.
-Ja no som al 48. Allò era una revolució i ara hi ha una guerra. Almenys hi ha vint mil soldats al bosc de Boulogne i fins a Montrouge. Ja vas veure els bombardejos, ahir. I l'artilleria de la marina des del mont Valérien, que té una quarta part de la ciutat sota el foc. D'aquí a dos o tres o quatre dies entraran a París, si no s'hi fa res, i jo crec que no s'hi farà res. Així que la teva barricada, ciutadà, farà tant de servei com una bala de palla davant d'un tren en marxa.
L'home ha abaixat el cap, ha sospirat i un atac de tos l'ha fet doblegar. Ha recuperat l'alè com ha pogut i ha escopit entre els peus. Durant un moment no ha dit res, girat cap a la barricada. Al voltant del braser, les converses s'havien apagat. Tots es miraven sense veure's realment en aquella nit foradada per les flames.
-Esperem una metrallera. Potser una peça del 8, però no és segur. El tren, com dius tu, el farem descarrilar. Amb un bri de palla o un gra de sorra. Aturarem la màquina. Ha ressonat una veu procedent de la foscor, acompanyada d'una bafarada d'escalfor i un revifament de les flames.
-Sou del 105è?
-Exacte.
Un home ha fet un pas endavant. Coixejava i es recolzava en un bastó recargolat. Els ha donat la mà a tots tres amb una lleugera inclinació.
-L'altre dia volíem avançar fins al fort per treure-us d'allà, però el general de la Comuna va dir que només serviria perquè ens fessin miques, i no ens vam moure, a fe de Déu. Amb la ràbia a l'estómac, recony. Hi va haver una companyia que va avançar malgrat les ordres, però la pluja de foc era tan intensa que al cap de dues hores ho van deixar córrer. Els vam veure tornar amb els seus morts, que no van voler deixar allà. Què hi podíem fer, nosaltres?
Ningú ha sabut què respondre. Una canonada, lluny, ha parlat en nom seu. El veterà del 48 s'ha omplert la pipa. Les pupil·les li brillaven molt a la llum del misto.
-La defensarem, aquesta barricada... Ens hi aferrarem com a un salvavides en plena tempesta. I els petarà a la cara.
L'home sacsejava el cap, amb la mirada baixa, com si es volgués convèncer a ell mateix del que acabava de dir. Nicolas no ha trobat res per respondre-li.
-Ens enfonsarem amb ella -ha replicat el coix-. Ja has sentit el que ha dit el camarada... Al bosc hi tenen una multitud d'assassins... Amb ells, no hi pot haver quarter... Tots aquells soldats que van fugir davant dels prussians i que ara se senten prou valents per venir a afusellar el poble són tots fills de putes i borratxos, com els seus pares. El món segueix estant en mans dels bèsties... La República Social encara es farà esperar.
