Torna Manuel Baixauli „amb el seu propi món, el seu «Macondo» particular„ a reflexionar sobre la necessitat de crear i demostrar que és fàcil fer literatura amb frases curtes i senzilles. Un món propi ple de símbols i d'invents que fan referència a la creativitat i la necessitat de la soledat. Amb construccions que ja coneixem, com ara, els «meditatòriums», que ja trobàrem natural que foren edificats en l'etapa cranial d'una arquitecta de Riola, Orofila Martí, que havia fet un pont a París a base de cranis. Ara, Baixauli afegeix unes habitacions diminutes i quadrades, anomenades «desaparitòries» i unes cases que un personatge, Artur Bosch, anava comprant per tota Europa fins que es matà en un matí assolellat de primavera de 1968 amb el seu Dodge.
