La muixeranga és un element festiu que s'ha conservat en alguns pobles valencians: Algemesí, l'Alcúdia, Titaguas, Peníscola i el Forcall. En els últims anys s'han creat una vintena de colles i, fins i tot, una Federació. Però avui parlarem de les muixerangues tradicionals, o siga, les que es fan des de fa anys, es transmeten de pares a fills i es consideren una part de la cultura dels seus pobles. Aquests grups tenen diferents noms, uniformes, músiques, danses i construccions humanes, però també tenen semblances prou importants, com veurem de seguida.
Algemesí celebra la festa de la Mare de Déu de la Salut els dies 7 i 8 de setembre. Es realitzen tres processons on participa, entre altres danses, la muixeranga. Actualment hi ha dos colles: la Muixeranga d'Algemesí i la Nova Muixeranga d'Algemesí. Fan un ball molt senzill i diverses construccions humanes: torretes, pinets, guionets, etc. Als veïns d'Algemesí els agrada la muixeranga i, si poden, conviden amics o familiars a casa seva perquè la vegen. Els algemesiencs aplaudeixen l'actuació dels muixeranguers, els obren la casa i els oferixen diners, menjar i beguda. Alguns vesteixen els seus xiquets amb l'uniforme de la muixeranga i els fan fer una figura fàcil, la marieta.
Aquells mateixos dies, també és festa major en l'Alcúdia, per la Mare de Déu de l'Oreto. En la processó de l'entrà, participen els Negrets de l'Alcúdia. Es diuen així pel costum de pintar-se la cara de color negre. Tradicionalment eren només huit xicons que ballaven una dansa molt senzilla i alçaven la campana, una torre humana de tres pisos. En els últims anys, la colla s'ha fet gran amb gent de tots els sexes i edats, i ha pogut ampliar el seu repertori amb més construccions humanes i més difícils.
Cada set anys, Titaguas celebra les «Fiestas Gordas» on balla una «Mojiganga». Realitza cinc composicions religioses (construccions humanes) i cinc de profanes (balls). Cada part es fa primer davant de l'església i es repeteix davant de l'Ajuntament. Abans només la ballaven 16 «mozos» i alguns xiquets, vestits amb saragüells, faixa i jupetí, però l'any 2009 va incorporar les noies, que fan les mateixes figures i balls.
En les festes de la Mare de Déu de l'Ermitana, en Peníscola, participen els Dansants. Ballen diferents danses de bastons o de castanyetes, vestits amb unes faldilles llargues de color blau cel. L'actuació culmina quan un dels dansants puja a dalt d'un castell de tres pisos i recita una lloa de contingut religiós. Quan baixen del castell, formen quatre pinets que competeixen entre ells per veure qui aguanta més.
En les festes patronals del Forcall hi participa, entre altres, la dansa dels Varetes. És una dansa infantil, vestida amb jupetí i pantalons curts. Acompanyen els seus moviments amb el picament d'unes varetes o bastonets. Quan arriben a la plaça, alcen una xicoteta torre i, des de dalt, un dels balladors recita una lloa. Després formen quatre pinets que van a saludar les autoritats.
Aquests grups tenen diferències, com ja hem dit, però també hi podem observar unes semblances clares. Per exemple, una descripció de la muixeranga d'Algemesí explica que feia el «'Passeig de xagantets', que consiste en algunas evoluciones de 4 xiquets, con hachas en las manos, sobre 4 hombres»; és la mateixa figura que hem vist en Peníscola i en el Forcall. La campana dels Negrets, el pilón de Titaguas, la torreta del Forcall i algunes figures de la muixeranga d'Algemesí es poden considerar torres, o sigui construccions humanes amb diverses altures, amb més gent a baix i una sola persona a dalt de tot.
Cinc components
A més de figures concretes, podem observar que aquestes tradicions comparteixen cinc «components»: l'acrobàtic, és a dir, el desig de fer torres humanes com més altes i difícils millor; el coreogràfic, perquè totes tenen una part de ball (major o menor); la religiosa, que s'expressa en les lloes i el significat d'algunes figures; i el burlesc, que podem observar en els vestits asimètrics, en les cares pintades de color negre i en alguns comportaments irreverents o provocatius. Aquestes semblances ens permeten agrupar aquestes costums amb el nom de «muixerangues tradicionals».
Però aquestes muixerangues no són «tradicionals» perquè facin figures molt altes o difícils, perquè ballin millor o perquè els vestits siguin més bonics. Són tradicionals perquè cada any participen en les festes del seu poble (en el cas de Titaguas, les «fiestas Gordas» només són cada set anys) i perquè tot el poble les espera i les considera una part del seu patrimoni cultural. Fins i tot, poden ser un símbol del poble i un element d'identitat. Una altra característica de les tradicions és que passen de pares a fills, de manera que connecten els individus, no només amb la seva societat present, sinó també amb el passat i el futur. La gent les considera antigues i autèntiques, per tant tenen un gran valor cultural.
Les circumstàncies de cada grup són diferents, però hi ha algunes problemàtiques que afecten, pràcticament, a totes les muixerangues tradicionals: el reconeixement oficial, el perill de les caigudes, la participació de les dones, etc. La formació de colles noves és un canvi que, aparentment, els pren protagonisme. Però la gent que està aprenent a fer muixerangues reconeix el valor cultural, social i educatiu de les muixerangues; i el seu model són, necessàriament, les colles tradicionals.
La setmana que ve parlarem de les muixerangues de nova creació.
