La paraula que titula la columneta de hui, talibanies, no està en cap diccionari, que jo sàpia, però la vaig sentir dir a un amic, referint-se a les coses que diu i fa un personatge massa present en la política espanyola últimament, com és Javier Ortega Smith, que, per cert, deu patir molta frustració per tindre un llinatge tan poc espanyol com és Smith. Desgraciadament, hi ha massa talibans en este món. Un talibà, com sabem, és 'individu d'un grup polític integrista afganés partidari de l'aplicació estricta de la xara'. Però tal com arreplega el Diccionari normatiu valencià, un talibà, amb el seu corresponent femení, talibana, per analogia, és 'persona absolutament dogmàtica i intransigent amb els seus principis o creences'. Un talibà i una talibana és també una persona que s'erigix en «guardiana de les essències» de qualsevol creença o idea entesa dogmàticament i enemic de qualsevol pensament o plantejament crític, que serien considerats com a heretgia. Com he dit, de talibans n'hi ha en alguns llocs i en algunes disciplines i interpretacions. En els temes identitaris, molt especialment. I particularment, en els lingüístics.
Malauradament, en les qüestions relacionades amb l'ús i ensenyament de la nostra llengua trobem talibans i talibanies, que lluny de fomentar el conreu del valencià, desmoralitzen molts usuaris i fan fugir molta jovenalla del seu ús, almenys, escrit. Dos exemples de talibanies recents: en un text escrit per a una publicació d'una entitat pública, no fa ni dos mesos, el corrector oficial d'eixe organisme subratlla, com a incorrectes o substituïbles, les paraules «clavill», «inclús», «s'assentaren», «vullga», «vos» («vos he dit»), «aixina» (en diàleg «informal»), «complix» i unes quantes més. I apunta les 'formals' «clivell», «fins i tot», «van seure», «vulga», «us», «així», «compleix». En algun cas, la correcció era justificada, en l'esmentat escrit, però en els mencionats, em semblen exemples d'una visió elitista i talibana de la llengua i de la normativa.
Però més ortodoxa i més repressora, si això és possible, és la correcció d'una redacció en un curs de quart de Primària, fa unes poques setmanes. A una alumna d'eixe curs, la mestra li marcà com a incorrectes o esmenables els vocables i expressions «naturalesa», la preposició i article «en el» («en el bosc»), la forma verbal «agarrar», la locució «a soles» («se sentia a soles»). I li apunta les «més correctes», segons ella, «natura», «al bosc», «agafar», «se sentia sol». Això a una alumneta de 9 anys!!! Mare meua, en quines mans està el pandero!, en alguns casos. Això, en els dos exemples esmentats, és tindre una visió talibana, uniformista i empobridora de la llengua i de la normativa. Un tarannà repressor de la parla genuïnament valenciana i de la varietat lingüística, perquè, tant en un cas com en l'altre, el corrector i la mestra desqualifiquen paraules i expressions perfectament normatives. Clar que eixes visions lingüístiques «selectives» i excloents es tornen a vore reforçades ara pels restrictius i empobridors Criteris lingüístics de l'Administració de la Generalitat, auspiciats per la Direcció General de Política Lingüística. Que li farem!
