És prou evident que, en l'actualitat, conceptes com els de província, regió o comunitat autonomà -permeteu-me que deixe al marge els de nació i país, evidentíssims i, tanmateix, controvertits-, s'han imposat en el llenguatge quotidià de la política i de la cultura. A banda dels noms que defineixen les coses, de vegades, també, els circumloquis més o menys encertats -poètics i tot!- per definir segons quines agrupacions humanes, culturals o lingüístiques -per fugir dels que produeixen Déu sap quines coses en les ànimes dels qui escolten o llegeixen-, són habituals. Vivim en allò que es podria dir el temps de la correcció política -que practiquem més el qui no som polítics- i només de tant en tant, quan algú vol cridar l'atenció, diu les coses pel seu nom... A les terres valencianes un concepte tan inexacte com llemosí va fer fortuna -i encara hi ha qui el reivindica.
Però volia parlar d'un detall que l'amic i investigador Juanvi Fuertes Zapata, el qual treballa en l'obra de Vicent Boix, em va fer arribar fa poc, en una carta encara inèdita -i li agraesc la informació-, on el cronista de València s'adreçava en uns termes ben clars al seu admirat Víctor Balaguer. En una data com el 1854, el català li demanava al valencià permís per publicar un text seu en el periòdic que estava a punt de publicar i que portava per títol La Corona de Aragón, on hi hauria una marcada tendència a remarcar que calia una descentralització dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó respecte de Madrid. La idea enllaçava amb les propostes d'alguns valencians a les Corts de Cadis, es remuntava als memorials que al segle XVIII que s'havien elevat als monarques demanant el restabliment de les lleis derogades en 1707 i 1714, amb les Noves Plantes, i entroncava amb les idees del bàndol austriacista de la Guerra de Successió i, encara una mica més enrere, amb els moviments neoforalistes de finals del XVII. Boix, que s'adheria al projecte i explicava que per causa del còlera ell no havia tret una publicació amb el mateix títol, a València, no s'estava d'escriure una frase con la següent: «¡Han de desaparecer un día los Borbones! ¡Un día han de morir ahogados en el cieno donde ellos han crecido! ¡Por la Corona de Aragón!» L'exaltació del romanticisme de l'època, la pre-renaixença, la situació política del moment i el federalisme de Boix ho justificarien perfectament. I el record viu entre els erudits, de l'estat que un dia vàrem ser, es presenta diàfan, inalterat i primari. Contundent.
