Carnestoltes! Posem-nos carassetes i juguem a ser qui no som. Vaja, no ho fem habitualment? Ho sent. La ironia s'ha conxavat amb l'amargor setmanal de no anar de cara a l'aire. Res nou, és comú. Malgrat que faça més faena que la mare que va, o atenga grapats de persones i/o qüestions, em fa l'efecte que no aplegue. Pitjor: que mai és prou, que em quede a mitges, que hauria d'estar sempre en un altre lloc diferent de l'habitat. Alguns diuen que és caràcter, altres que és autoexigència, perfeccionisme. Suggerixen que ser multitasca i polifacètica té molt a vore; i ser dona, mare i treballadora (fora i dins de casa) més encara. És de veres, ho mesclaríem tot i encara caldria afegir-li més. És per agarrar-ho, fer-ho confeti i amollar-lo dient «Visca la Pepa!».
És una baina generalitzar, però a voltes la generalització no és que la busques, és que et troba. En el mateix dia que -en acabar la jornada quilomètrica- he pegat bacs per a trobar una peça de passacarrer a contrarellotge, he llegit un article fantàsticament sarcàstic a El mundo today i he vist un vídeo -graciosament reivindicatiu- de la xirigota Cadiwoman. Tinc entés que roda per la xarxa fa temps. Ambdós continguts m'han arribat compartits per contactes -un home i una dona-, i els dos van de Carnestoltes, disfresses, mares... i la culpa. Ausades, quines cinc lletres. C.U.L.P.A. Vote per escriure-les en majúscules, amb lluentons i purpurina. I bescanviar-les per la lletra escarlata i la de «Wonderwoman en pràctiques», al pit. Ja ho tindrem bé, dic jo.
«Se acercan los carnavales y son muchas las madres que se encuentran con el dilema de fabricar un disfraz a mano para sus hijos o comprarlo en Amazon. Algunas por falta de tiempo, otras por falta de ganas?». Així s'enceta el còmic article que bromeja sobre una hipotètica versió artesanal del gegant del carret, que vendria disfresses que semblaren fetes a mà per a mares que senten culpabilitat (la immensa majoria, es veu, i jo m'incloc). Pareixerà de bajoques, però és real, dins la (tragi)comèdia: «la marca está principalmente dirigida a las mujeres porque (?) las madres se sienten culpables por casi todo, incluso por sentirse culpables por casi todo». Sort del to humorístic, m'he rist a muntó, per no plorar. Les Femme Fatale, a ritme de Gabinete Caligari, em ressonen i somric. «La culpa no vale pa' ná...» Txa-txa-txa! Demà tornaré a vestir el meu ànim amb la traça dels valors, el millor que puc i sé. Conscient del ball d'aparences.
