Carmeta arriba al turó on hi ha la creu de pedra i deixa la cistella en terra. Respira fondo. Tanca els ulls i se senya, de cara al cel. Després, els obri i observa el poble, un centenar de teulades roges sobre un penyal immens, un campanar, les restes d'un castell. Al peu, una vall amable, plena de bancals en plena producció i un riuet que, de tant en tant, porta un dit d'aigua. Més enllà, muntanyes plenes de carrasques i de pins i de fonts, i d'ocells i de cabres. I també de raboses i de senglars que alguna nit assalten les gàbies on dormen les gallines. I ací i allà un mas que fumeja. I camins que transiten cavalleries i veïns. Ensuma l'olor de fusta cremada que arriba de les cases. Per la banda de la Moleta s'acosta una nuvolada de plom. I bufa un ventet que talla l'alé. Però encara es veu el sol, ja pàl·lid, a punt d'amagar-se. Mira de nou cap a les teulades, que ara banya una llum suau del color del safrà. Torna a agafar la cistella i reprén el camí, ja de baixada. En pocs minuts, entra al poble, que sembla buit. Als carrerons, comencen a dominar les ombres. Una veu la interpel·la des d'una finestra.
-Ja tornes, Carmeta?
Arriba a casa, la tercera després de la revolta. Està en penombra. Fa olor de timó i de foc de carrasca. Saluda, però no li contesta ningú. Deixa la cistella al banc de la cuina. Agafa el poal i ix de nou al carrer. Puja lentament cap a la placeta de la font i l'ompli fins a dalt. A casa, l'aboca en una gerra. Hi torna dues vegades.
A la tercera, el pare l'espera a la porta. Ve del mas de les Òlibes, de treballar les finques que ha heretat de la família. Són quatre bancals bastant bons, que vol dir que donen per a passar i prou. Hi cultiven cereal, garrofers, oliveres i fruiters. L'alé li put a cassalla.
-Demà pujaran els homes.
-Una altra vegada?
-No et queixes, Carmeta. Amb el que ens donen per les vedelles, passarem l'hivern.
-Em sap mal que les maten.
-Perquè no has passat fam com jo. Més que el porcell de sant Antoni.
-És com si se m'endugueren un germà.
-Si no els posares nom...
Les vaques pasturen en un tancat enorme que hi ha a la falda de la Moleta. Hi puja cada dia. Quan acaba la faena, s'asseu en una roca i contempla el posat solemne dels animals, la parsimònia amb què es mouen, l'atenció amb què no deixen de vigilar-la, especialment si és època de vedellar. N'ha passat compte des de menuda, i les coneix totes pel nom, i les vaques a ella. De tant en tant, se li acosten perquè els acarone el bescoll. L'endemà, quan pugen els homes, s'amagarà en un avenc i plorarà, i després farà recompte, s'han endut aquells i aquella altra, i defugirà la mirada quan es creue amb la d'una vaca que s'ha quedat sense jònec. I durant uns dies tindrà el cor encongit i creurà veure'n les ombres en un clar del bosc. I s'endurà un ensurt.
Entra a la casa, aboca l'aigua a la gerra i deixa el poal a la vora de la pica. Guarda les herbes que ha collit al rebost i després puja al seu recambró. Furga sota el matalàs i en trau un feix de sobres. S'asseu al llit i pren una de les cartes. La llig. A poc a poc, molt a poc a poc. Movent els llavis. És molt breu, però ella a penes ha anat a escola. Només alguns dies esparsos: quan no hi havia res més a fer. La carta és de Daniel, el seu promés, que tampoc hi ha anat molt, per això té aquella lletra tan mala d'entendre. És l'última que ha rebut. Fa dues setmanes. Li diu que, quan torne de fer el soldat, es casaran. I que, només puguen, fugiran del poble, que allà no hi ha futur. Que està fart de colgar-se enmig del fangar pudent de les porqueres. I de sentir cada matí com el fred li glaça la veu i el garganxó. I de passar hores i hores llaurant bancals a canvi de ben poc. I de traginar llenya amunt i avall, sempre carregat amb més pes del que pot suportar, perquè, després, els amos encara li discutisquen un duro de més o de menys. I tot, a canvi d'una misèria, si és que no plou i li toca passar la mà per la paret. Un company soldat li ha dit que al pla hi ha fàbriques que busquen gent i paguen bé. I que, si plou, la deixen caure, que cobrar, igual es cobra. I també escriu que la mar és immensa. I que no s'acostuma a navegar.
Els ulls se li han humitejat. Pren un mocador i s'eixuga les llàgrimes. Però no pot contindre el doll que comença a rajar. Estreny el feix de cartes contra el pit, mira el sostre, tanca els ulls. Bufa fort. Més fort. Les besa i les torna a guardar sota el matalàs. S'alça. Camina unes passes i torna a seure. I al cap d'un moment s'alça de nou. Noves passes. S'atura. Tanca els ulls. Mussita: coratge, Carmeta, coratge. A sota, sona una porta que es tanca. Sent que la mare la crida. Besa la carta, abans de guardar-la; i, després, una estampeta; i, en veu baixa, li demana que li done forces. A l'altra banda de la finestra, comencen a caure arabogues que, a l'instant, es transformen en volves de neu. Suaus. Lentes. El carrer s'enfarina. Passa un veí i deixa marcades les empremtes de les sabates. Però a poc a poc la neu les cobreix de nou. Com si no haguera passat ningú. La mare torna a cridar. Carmeta sospira encara més fort. Es torca la cara. Es mossega els llavis i comprova que el feix de cartes estiga ben amagat. Baixa lentament les escales.
-On t'havies posat? No em senties? Pela dues pataques.
Al foc, ja hi ha un perol. La mare hi aboca un ceba pelada, una carlota, un tros d'api, i Carmeta, un instant més tard, les dues creïlles pelades. El pare alimenta la llar amb dos troncs de carrasca, que espeteguen fort.
-Marcel m'ha preguntat per tu, Carmeta. L'he trobat al bar. M'ha convidat a una cassalla.
-No vull saber res de Marcel.
-No sé per què. És millor partit que Daniel, que no té res.
-Però m'estima.
-També Marcel et va al darrere. Si no, per què creus que m'hauria convidat?
-No vull saber res de Marcel. A més, vosté sap que beu. I no li agrada treballar.
-Però té terres. Bones terres. T'imagines que poguérem ajuntar la nostra finca amb la seua. Tota la Moleta seria nostra.
-Em vol baratar per un terreny?
-No sigues descarada.
La mare escudella la sopa. Seuen a taula i xarrupen lentament, tots tres. El pare observa Carmeta de tant en tant, però ella no li torna la mirada. Es concentra en la sopa. No menja amb alegria. La carrasca ha pres i ja es nota l'escalfor. A fora, segueix nevant. Ara amb més insistència.
-No quallarà. Demà al matí només en quedarà algun rastre a les obagues. Això espere. Si no, no podran pujar els homes.
Ningú respon. Només se sent el dringar de les culleres contra els plats. La mare escura el seu i s'alça. Mira el toll de sopa al plat de Carmeta. Serveix la verdura bullida en una font, que encara fumeja. I punxa l'únic tros de carn i li l'escudella al pare.
-Hauries de fer-li cas. Amb Daniel, passaràs fam. I la fam és molt lletja.
Carmeta alça els ulls del plat. Els té rojos. Agafa aire i deixa la cullera a un costat.
-Els he de dir una cosa.
El pare atura el moviment de la cullera, que queda suspesa en l'aire, gotejant. Desvia la mirada i busca els ulls de la filla, que el defugen. La mare també la mira. Els dos amb la mateixa inquietud. Amb desconfiança. Però Carmeta abaixa els ulls. Respira fort. Durant un instant, només se sent l'espurneig del foc. A la fi, el pare fa un gest d'impaciència.
-Estic prenyada.
-Ai, Déu meu.
