Una joveneta riberenca, aspirant a escriptora (i de segur que ho aconseguix, perquè escriu de manera molt imaginativa), em pregunta la meua opinió sobre quina forma és més correcta, adequada o pertinent literàriament, si "enredrar" o "enredar". Li conteste que les dos formes són normatives i perfectament usables en qualsevol registre, encara que el Diccionari normatiu valencià disposa que "enredrar" és la forma principal i "enredar", la secundària. Però ella em replica que un conegut seu, corrector d'un organisme oficial, li ha dit que si una paraula no la registra el Diccionari de la llengua catalana (com és el cas) és millor no emprar-la en un text literari. Visca la submissió lingüística!!! Li apunte uns quants comentaris sobre la censura lingüística, els censors i les censores; i li passe les entrades corresponents del DNV i una explicació meua sobre la forma "enredrar", publicada fa unes quantes setmanes. I la xica que faça el que li parega millor.
La forma verbal "enredrar", sinònima de "enredar", ha sigut considerada normativa definitivament per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclosa, com a entrada principal, en el Diccionari normatiu valencià. Té diversos sentits, com ara 'rebolicar, desordenar', 'ficar (a algú) en un embolic', "Ell s'ha implicat en açò perquè entre els uns i els altres l'han enredrat", "S'ha enredrat en un assumpte molt lleig", 'enganyar', "Ja t'ha enredrat eixe estafador!", 'destorbar, impedir l'acció', "No l'enredreu, que té molta faena". També té el sentit de "enxarciar", 'agarrar o embolicar amb una xàrcia'. La forma "enredrar" la registren el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Salt 4 i el diccionari de la RACV. Han emprat esta forma verbal Miquel Adlert, Abelard Saragossà, Jordi Colomina, Enric Cardona, Joan Pla, Joaquim Martí Mestre, Toni Cucarella i Quelo Romero, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. El substantiu parent de "enredrar" és "enredro": 'embolic', 'acció i efecte d'enredrar', vocable normatiu, acceptat per l'AVL i registrat en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de "col·loquial". "Només té deutes i enredros, no t'ajuntes amb ell".
El mestre i amic Simó Colomer, amant i conreador d'esta dolça i rica llengua, em suggerix dos verbs, propis de la nostra parla, per a comentar en esta columneta. Es tracta de "martafallar" i "embarrussar". El primer té, en general, el significat, d''engrunar, esbocinar, reduir a trossets (una cosa disgregable), desgranar', però en algunes zones també té el significat de 'deixar una faena sense acabar i mal feta', "Eixe pintor agarra massa faena i després no pot més que martafallar-la: la deixa sense acabar i mal feta". "Embarrussar", per la seua part, té el significat, entre altres, de 'deixar una faena a mitjan fer', "És millor que busques un altre obrer, este és un embarrussador: comença moltes obres i després les deixa totes a mitjan fer". Les quatre paraules tractades hui, "enredrar", "enredro", "martafallar" i "embarrussar", ben nostrades que són, però per als traductors automàtics "oficials" són "desconegudes". Potser perquè són "massa valencianes". Però nosaltres seguirem enredrant, fent enredros, martafallant i embarrussant, si ve al cas.
