Gemma Pasqual atén telefònicament a Levante-EMV des d'un hotel de Tarragona. «Aquesta és la meua vida des de fa uns anys, amb la maleta amunt i avall. No em queixe, sóc una privilegiada, treballe del que més m'agrada: escriure», diu l'escriptora valenciana nascuda a Almoines, una localitat de poc més de 2.000 habitants ubicada a la comarca de la Safor. Actualment, després d'escriure llibres juvenils i infantils que han aconseguit traspassar generacions, publica un genuí recull de contes de tall feminista: Viure perillosament.

És la primera volta que publica contes per a adults. Per què ara?

Ja havia fet alguna coseta, contes curts de gènere negre o l'any 2005 vaig publicar Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés en el fons de la memòria. No n'hi ha cap motiu en especial, m'ho demanava el cos, o com deia l'Ovidi Montllor: perquè vull.

Cada conte està protagonitzat per una dona cèlebre. Com se li va ocórrer aquesta idea?

La primera va ser la Mercè Rodoreda, especulant amb la Núria Cadenes sobre la presumpta relació amorosa de l'escriptora amb Andreu Nin. I de mica en mica van venir les altres: Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Jane Austen, Rosa Parks, Anaïs Nin...

A la contraportada del llibre es pot llegir «Una dona de sal, dotze escriptores, una pintora i una senyora asseguda a l'autobús». És un bon resum.

La veritat és que sí. La dona de sal és la primera que viu perillosament, la dona sense nom que perd la vida per desafiar el seu home. Les dotze escriptores són dones que admire, referents en el món literari i també en la seua vida pública i personal. Però parlant de dones referents, no hi podien faltar ni Frida Kahlo ni Rosa Parks.

Podem interpretar aquest recull de narracions curtes com un homenatge feminista a la dona o va més enllà?

El llibre és feminista perquè jo sóc feminista, però més enllà de l'homenatge el que en realitat vull és que el lector o la lectora conega una mica més aquestes grans dones i gaudisca llegint els contes, perquè al cap i a la fi d'això es tracta, de gaudir de la literatura.

Aquest llibre pot servir perquè dones joves, i no tan joves, tinguen referents. Per què creu que això és tan important?

Els referents sempre són importants en les nostres vides, els més importants són les nostres mares o les nostres àvies, estic convençuda que moltes d'elles també van viure perillosament.

Encara queda molt pel que fa als drets de la dona?

I tant! La bretxa salarial o els sostres de vidre per esmentar només dues discriminacions flagrants que patim ara com ara les dones. Però el més terrible de tot és que ens maten pel sol fet de ser dones. La violència masclista no té aturador.

Hi ha més dones escriptores que quan va començar?

Sí, cada vegada en som més. Però com va demostrar un estudi fa poc, a les escriptores se'ns reconeix menys que als escriptors. Com a prova només cal mirar les poques escriptores que han guanyat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el premi de la Generalitat Valenciana.

Quina diferència hi ha entre escriure per a un públic infantil o juvenil i un d'adult?

Cadascun té les seues dificultats, però per a mi la gran diferència ha estat a l'hora d'escriure. Aquí m'he sentit totalment lliure, sobretot en allò que es refereix a l'estructura dels contes i al format literari.

Creu que pot arribar a una altra mena de públic que no siga el de dona lectora feminista?

Jo he fet aquest llibre pensant en el públic en general. És clar que qualsevol dona, no necessàriament jove, es pot sentir atreta per la visió feminista de la lectura. Però estic convençuda que qualsevol lector pot gaudir de la lectura d'aquests contes.

En quin estat creu que es troba la literatura en valencià?

La literatura catalana feta al País Valencià gaudeix de molt bona salut, cada vegada se'n fa més i de millor qualitat. Els índexs de lectura continuen sent baixos. Patim de falta de visibilitat i d'unes bones polítiques culturals del segle XXI que miren ja al XXII i que no es queden estancades en el segle XX.

Aquest llibre també agradarà als joves que cursaren secundària llegint les seues novel·les?

Els meus lectors s'han fet grans i la meua literatura, com en Viure perillosament, també ha crescut. He rebut moltes felicitacions dels meus primers lectors, sembla que no els he decebut i això em fa molt feliç.

Actualment, un familiar meu de 14 anys llig «Marina» . Em va dir que també havia llegit, per a l'institut, «La mosca» . Sembla que les seues històries traspassen generacions. Per què pensa que ocorre açò amb les seues novel·les?

No tinc una fórmula, sóc honesta amb els lectors tinguen l'edat que tinguen. Escric i publique allò que a mi m'agrada amb un nivell d'exigència molt gran. M'agrada molt la meua professió, gaudisc escrivint i llegint, per a mi és molt important que els meus lectors també gaudisquen. Les bones històries són intergeneracionals, agraïsc molt als lectors que hagen convertit Marina en un long-seller, la trilogia de Xènia tens un WhatsApp en un best seller o que La mosca haja traspassat fronteres i ara l'estiguen llegint xiquets i xiquetes de Mèxic o Xile.

Per què recomanaria llegir «Viure perillosament»?

Pel gust de llegir la història de les plomes lliures, que arranca i s'emmiralla en el mite de la dona de sal, condemnada a la condició d'estàtua per curiosa i desobedient. La conversa inoblidable entre Rosa Parks i Recy Taylor. L'accident de bicicleta de Simone de Beauvoir. La col·lecció més estimada de Caterina Albert. L'erotisme d'Anaïs Nin... Aquest recull de contes és un gran homenatge a les dones lliures i de mirada esmolada, i especialment a les escriptores i artistes de totes les èpoques i condicions.

Té pensat algun altre projecte per al futur? De què es tracta?

Aquest mes de març eixirà el primer llibre d'una bilogia juvenil anomenat LIKE Blau, publicat per Barcanova. En un món distòpic on la natura ha desaparegut, tot és artificial. Per aconseguir likes, has de ser un bon ciutadà, complir totes les regles i suggeriments i esdevenir popular i simpàtic en una societat en què mana l'estètica, que només permet l'ús de dos colors: el blanc i el blau. No hi ha llibres, no hi ha música, ningú es qüestiona res. Ningú es mira els ulls, tots interactuen mitjançant les pantalles.