Llegint l'excel·lent article «Disfressa't de tu!», de Clara Laguarda, publicat en la seua columneta setmanal d'esta mateixa plana, 'Panorama' de Levante-EMV, el 21-02-2020, repare en dos vocables i una locució molt integrats en la nostra parla, com són «conxavar», «baina» i «pegar bacs». Llegir esta veïna de pàgina sempre és un goig, perquè a banda de ser una notabilíssima narradora de vivències quotidianes i d'altres no tan freqüents, domina i empra un valencià escrit totalment reconeixible i natural, apartat d'artificiositats i de mutilacions lingüístiques innecesàries.
Diu ella, en l'esmentada columneta: «La ironia s'ha conxavat amb l'amargor setmanal de no anar de cara a l'aire». El verb «conxavar»/«conxavar-se», principalment, significa 'unir-se o posar-se d'acord, diverses persones, per a un fi determinat, sovint poc lícit', 'unir-se diverses persones per a conspirar', 'tracte o maquinació, entre dos o més persones, per a obrar en benefici propi o en perjuí d'un altre', 'conjuminar-se'. Encara que les definicions que trobem en alguns diccionaris descriuen eixe verb com a acció de persones, Clara Laguarda, en una llicència literària perfectament entenedora, personalitza la ironia i l'amargor i les fa «conxavar-se» de manera clara i precisa. Este verb el tenim registrat en eixa joia lexicogràfica nostra que és el Diccionari català-valencià-balear. També en el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV, però no en el Diccionari normatiu valencià. És un castellanisme, però el tenim totalment integrat en la nostra parla natural i espontània. Pense que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria d'acceptar «conxavar-se», com a normatiu, com ha fet amb centenars de vocables que no tenien eixa condició, perquè les normatives «fer conxorxa», «conxorxar-se», del mateix significat que «conxavar-se», usades literàriament, són desconegudes o no emprades per la immensa majoria de valencianoparlants, i no pareix que tinguen traça d'assimilar-se a l'ús oral prompte. L'altre vocable en què repare, de l'article «Disfressa't de tu!», és «baina». Diu la veïna de 'Panorama': «És una baina generalitzar». El nom «baina» té sentits variats. Pot significar 'funda per a armes blanques i instruments tallants o punxants', 'funda de forma allargada', per exemple, la d'un paraigües i altres embolcalls de forma tubular. Una baina és també la corfa tendra i llarga que conté les llavors d'algunes plantes, d'alguns llegums, com la fava, el fesol i altres. Un baina és també 'persona poc seriosa i irresponsable', «El teu germà és un baina, no es pot confiar en ell». També tenim l'expressió «Quina baina!», per a indicar sorpresa i disgust alhora. I fastidi, que és el que sent Clara en la frase citada, «És una baina (un fastidi) generalitzar». Però, quina baina, no poder conxavar-nos!, normativament, per ara. I acabem «pegant bacs», no entropessant i caient a terra repetides vegades, que és la manera recta de pegar bacs, sinó 'anar amunt i avall, buscant alguna cosa, sense massa pauses', com diu l'autora de l'article referit: «He pegat bacs per a trobar una peça de passacarrer a contrarellotge». Molt ben dit Clara. I seguix escrivint, com ho fas, en eixe valencià sencer i natural, sense amputacions innecessàries ni ortopèdies artificials.
