Fa ja tres mesos, aprofitant lingüísticament la borda quarantena sofrida pel coronavirus, una autoritat lingüística, per whasapp, proposava, de broma, que «Durant l'aïllament demanem l'abolició de les faltes». D'ortografia, gramaticals... En això, emulava una altra autoritat idiomàtica, del castellà, Gabriel García Márquez, que en el congrés internacional de la llengua castellana de Zacatecas (1997) va demanar «La jubilación de la ortografía» i "La simplificación de la gramática". Com tots sabem, l'autor de Cien años de soledad no era ningun becari ni un meritori en pràctiques. El que va proposar, fent broma, l'abolició de les faltes en valencià, tampoc. Els dos sabien de què parlaven.

El que jo proposaria, també, seria posar en quarantena bona part de la insofrible normativa lingüística, heretada del noucentisme, que tenim, que només és per a especialistes, inassumible per a la immensa majoria de valencianoparlants; I això, per a alegria dels estudiants i de la ciutadania valencianoparlant i valencianoaprenent, que s'han d'examinar tres o quatre vegades per aprovar el C1 o el C2 de valencià de la JQCV, alhora que disposar, de veritat, el seu ús normalitzat en l'Administració i en totes bandes.

I posaria en quarantena, però no de quaranta dies, sinó de quatre-cents anys, el model de valencià postís i excloent dels Criteris lingüístics, auspiciats pel departament responsable de la política lingüística de la Generalitat. I posaria en quarantena eterna els comissariats lingüístics, els seus repressors registres formals, els seus certificats i els seus censors i castigadors exàmens de valencià amputat i ortopèdic, formulats com a paranys per a fer caure els examinands, alhora que donaria valor total als estudis d'este idioma de tot l'ensenyament per a l'accés a l'ocupació pública, després de 36 anys d'ensenyança de la nostra llengua en el sistema educatiu. Perquè no és gens normal que a un/a jove aspirant a treballador públic en la Comunitat Valenciana, després de 10/12 anys, o més, d'aprenentatge i estudi de valencià (amb línia o sense) en el sistema educatiu, s'haja d'examinar per enèsima vegada d'esta llengua, i tindre el corresponent «visat», per a poder accedir a les convocatòries públiques valencianes de molts dels llocs de l'Administració pública valenciana. A ningú de Valladolid, de Donosti, de Sabadell ni de Xàtiva se li exigix certificats de castellà per a treballar en l'Administració pública espanyola. És el sistema educatiu el que dona o deu donar la competència en el coneiximent de l'idioma propi. Cas a part són els aspirants que no hagen tingut el valencià en l'ensenyament, que mereix un tractament a banda. I és la formació i l'ús normalitzat del valencià en el lloc de treball el que deu prevaldre.

I, tornant al principi, recomane, en general, i particularment als dogmàtics guardians de les essències lingüístiques, llegir atentament el discurs de García Márquez en l'esmentat congrés de Zacatecas. Aplicable absolutament a la nostra llengua, però corregit i augmentat. I llegir també l'entrevista, a propòsit d'això, que li feu Joaquín Estefanía. Tot un exemple d'oposició als dogmes i de respecte als parlants, que ací els pontificats i els vicariats lingüístics no practiquen.