La justícia justa és un oxímoron. Tots volem la raó de la nostra part, i quan n'hi ha disputa, ens molesta la intervenció de tercers. Després està la justícia divina, molt present encara en les societats mediterrànies. Així que és complicat que els tribunals, en sentit ample, tinguen bona premsa. Falta de cultura cívica, potser. També massa mercadeig reconegut. Els primers tribunals de què vaig desconfiar són els universitaris. La magna institució n'és l'exemple suprem de corporativisme. La lluita per una plaça al departament fa temps que sembla una partida de truc amb cartes assenyalades abans d'envidar. Les administracions han de baremar la imprescindible concurrència pública, però la sospita segueix disparada encara que la transparència es vestisca de Moma.
Un país on una multitud desitja ser funcionària està avocat a la decepció, cal mirar només a totes les societats postsoviètiques, ara les més capitalistes. Però l'aixopluc a l'administració pública deriva en una inexistent xarxa d'ocupació del coneixement i innovació. Què fabriquem? Fa temps que ningú s'atreveix a fer un estudi sobre l'estructura econòmica del país, no tindria moltes pàgines. Ni tèxtil, ni joguets. Poc calcer, i escassos mobles. Res de sector secundari. Mantenim el primari amb totes les contradiccions -concentració per una barraca en runes i silenci per una rotonda desmesurada-. L'última gran destructora de l'horta va ser la Universitat de València governada pel Bloc Progressista quan va aprovar el campus de Tarongers. Molts dels que ara vociferen en xarxes van votar a favor. Té igual perquè salvar l'horta només depén d'alçar-se a l'alba cada dia de l'any.
Ahir va acabar la primera convocatòria de proves d'accés a la universitat postcovid. Quan el teu segon fill la fa vol dir que a més d'enyor res ha canviat. Nosaltres, com alguns dels d'abans, vam intentar que aquesta selectivitat fora més justa, i sí, miràvem el sistema nord-americà (inclosa Canadà), tot i que era un pecat mortal pels oracles de Delfos, atrinxerats a les seues aspiracions catedralícies, en molts casos assignades pel mateix sistema que un exèrcit antidemocràtic, disculpen la redundància. En qualsevol cas, el problema rau que la majoria de notes de tall dels graus actuals estan als estudis amb una eixida laboral amb influència pública, bé siga administració, ensenyament, sector sanitari o judicial.
Ningú vol oficis vells i bells. Vivim encara de la indústria del sol i gràcies, perquè cada dia fem més per carregar-se'l. Creguem que algunes coses tenen vida eterna, però ara sabem que n'hi ha moltes coses prescindibles, la llista és llarga, però el que sempre quedarà són les absurdes selectivitats universitàries.
