10 de julio de 2020
10.07.2020
Levante-emv

Sense oxitocina no hi ha muixerangues

El contacte físic allibera l'hormona del plaer i les figures humanes funcionen com a teràpia de la felicitat

09.07.2020 | 21:48

Sovint hem escoltat muixeranguers que diuen que el que els ha fet quedar-se a la muixeranga és l'ambient, l'esperit d'equip, la solidaritat, la identitat, la cultura popular, etc. Molts afirmen que una vegada ho proves, si vas a un assaig, t'hi quedes. I és que hi ha alguna cosa al món muixeranguer que enganxa. Però el que no saben és que l'activitat muixeranguera guarda un valuós secret amb base científica.

Heu sentit alguna volta que perquè una abraçada sigui efectiva ha de durar almenys 30 segons? Això és perquè quan ens abracem i entrem en contacte físic amb altres persones s'allibera una hormona que es diu oxitocina, un opiaci endogen relacionat amb la reducció del dolor i el sistema dopaminèrgic de recompensa. Què vol dir això? Que quan aquesta hormona s'allibera al nostre cervell experimentem una sensació neurològica de plaer que a més reforça allò que estem fent, generant una mena d'addicció a escala reduïda. L'oxitocina, anomenada també l'hormona prosocial o de la humanitat, té la capacitat d'afavorir els sentiments de pertinença, confiança, empatia, amistat i altruisme, entre d'altres, a través del contacte físic. Perquè no ens oblidem que l'ésser humà es una espècie social, i els lligams són fonamentals per al seu desenvolupament emocional i el seu benestar (Meyer-Lindenberg and Tost, 2012), i aquests lligams són els que sustenten les muixerangues.


No és un grup, es una «pinya»

Si tenim en ment el que són les muixerangues, entendrem que el contacte físic és inherent a aquestes. Per fer una figura les persones es toquen, es recolzen les unes en les altres, es col·loquen cos a cos, hi ha un estret contacte físic superant fins i tot qualsevol límit de distància personal culturalment acceptada. Des del moment en què comença la figura, ja no ets una persona envoltada de persones, ets pinya. La pinya és una part fonamental de les muixerangues. Tots treballem i patim junts. Tens el peu del teu company a sobre i has de duplicar l'esforç perquè aquest no tremole, i has de demanar pit darrere perquè t'ajuden, tot mentre una altra persona que tens sota l'aixella es recol·loca per poder agafar aquell peu per tal que no esvare. És ací, en eixos segons d'esforç comú, on realment es conformen els lligams muixeranguers. I és just ací, en el cos a cos, on s'allibera la màgia del contacte físic: la química, l'oxitocina.

Hi ha estudis que han afirmat que sis segons d'abraçada estimulen el cervell i ens produeixen un cert benestar, però que trenta segons equivaldrien a un mes de teràpia. De manera que no anem desencaminats quan afirmem que per a moltes persones fer muixerangues és una mena de teràpia o que els ha donat la vida „o, dit d'una altra manera, la felicitat. És a dir, que un alliberament d'aquesta hormona, de manera regular i abundant, contribueix al benestar emocional i a la reducció de l'estrès, ajudant també a superar pors i fòbies i millorant fins i tot el sistema immunològic.

Així doncs, podem fer un paral·lelisme entre una abraçada i fer pinya pel que fa a l'alliberament de l'oxitocina. Quan estàs a la pinya, envoltat de gent en qui confies, però a sobre hi ha tot el component volitiu i cognitiu del desig que la figura en construcció isca bé per un èxit col·lectiu, imagineu quanta oxitocina podem alliberar en els vora cinc minuts que pot durar la construcció d'una figura! I en les dues hores d'assaig setmanal? Segurament ara entendrem millor com és de certa la l'expressió muixeranguera (i castellera) que diu així: «l'assaig, allà on tot comença».

També és conegut que quan hi ha un pic d'aquesta hormona, una reacció natural de l'organisme és abraçar i besar, perquè ens trobem bé i necessitem compartir aquesta alegria, com a éssers socials que som. Una mostra d'això la trobem després de qualsevol figura muixeranguera, on veiem que la reacció instantània de la colla es fondre's en abraçades i besades col·lectives en un estat d'eufòria grupal, més encara quan la fita aconseguida ha suposat un repte pel qual la colla ha treballat de manera conjunta.


Promoure els vincles afectuosos

Aquesta hormona és la mateixa que segrega una dona en un part per a estimular les contraccions i la pujada de la llet. A més, és la que ens genera plaer durant l'orgasme o quan estem enamorats, assegurant així la reproducció humana i la perpetuïtat de l'espècie. Però el més important per a nosaltres com a muixeranguers és la capacitat d'aquesta de promoure vincles afectuosos. Fer muixerangues és formar una nova família, aquella que tries, i treballar colze a colze per un objectiu comú.

I és que el fet de tindre objectius i il·lusions comunes i necessitar de tota la colla per a aconseguir-los, és una cosa realment motivadora i que genera una forta cohesió de grup i uns forts vincles afectuosos. Gent alegre, oberta, disposada a ajudar-se, a treballar per construir cultura, construir poble... aquests podrien ser motius suficients per quedar-se en una colla. Però hi ha un altre factor que ara sabem que és el responsable d'aquesta «addicció»: la pinya. Fer pinya no és fer grup, fer pinya no és amuntonar-se per si la figura cau. Fer pinya és formar part d'un tot, es jugar un petit paper a nivell individual, que de manera col·lectiva es transforma en alguna cosa enorme. Ens juntem per bastir torres humanes, però, en realitat, forgem una gran família amb qui construir-les.


Adictes a l'oxitocina

En temps de confinament hem trobat moltes coses a faltar, una de les que més és el contacte físic amb els nostres. Deixant de banda la part social, que encara es pot mantenir a través de les noves tecnologies, molta gent el que hem trobat a faltar és el contacte físic, el fet de construir junts, tocar-nos, abraçar-nos? necessitem fer pinya, necessitem fer muixerangues. Podríem estar parlant d'una certa addicció a l'oxitocina? D'una certa addicció a les muixerangues? Perquè no ens enganyem, sense oxitocina, probablement, no seriem al món, i podem afirmar amb quasi total seguretat que sense l'oxitocina, avui dia, no hi hauria muixerangues!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Nigromància


Blog 'Pren la paraula'


¿Què és parlar bé? 

Reflexions de llengua, normativa i sociolingüística de Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l'AVL

 La paraula del dia