Joan Timoneda (1518-1583) passa per ser un dels autors més significatius del renaixement a casa nostra, i ell mateix devia de creure que era un home «modern», encara que, després del concili de Trento, la seua tasca, orientat per l'arquebisbe i virrei de València, Joan de Ribera, es convertiria en claríssima precursora del que després s'anomenaria barroc. I per això, Timoneda, situat a la cruïlla de dos grans períodes, resulta ara de difícil ubicació i etiquetatge.
Però el ben cert és que Timoneda va ser un d'aquells homes emprenedors que, adonant-se'n que el negoci de la impremta podia ser lucratiu, i amb una evident afecció per les lletres, es llançà a elaborar i «vendre» papers de consum fàcil i relativament ampli -si tenim en compte el nivell d'alfabetització de la societat valenciana del moment. Va publicar diversos cançoners i el més conegut -la part en valencià del qual va editar Joan Fuster- és el Flor d'enamorats. Però Timoneda donà molts més versos a la impremta, sobretot en castellà.
Tanmateix, si parle ara d'aquell valencià descendent d'aragonesos és perquè va escriure «rondalles». Al seu Patrañuelo (1566) ho explica: «Patrañuelo deriva de patraña, y patraña no es otra cosa que una fengida traza, tan lindamente amplificada y compuesta, que parece que trae alguna apariencia de verdad. Y así, semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana rondalles, y la toscana novelas.» Timoneda, per tant, en escriure, quasi sempre en castellà, el seus relats de ficció bevia de fonts locals, de fonts italianes i castellanes, però, segurament tenia en ment el referent de les rondalles populars, les rondalles que en aquella època eren ben vives, i en valencià.
Qualsevol cultura mínimament coherent, ja fa anys que hauria traduït en valencià les «rondalles» de Timoneda. Vittorio Alfieri o Giacomo Casanova varen escriure les seues memòries en francés: traduïts a l'italià, després, passen per grans autors d'aquella llengua. Timoneda, en optar pel castellà, mirava per la butxaca seua i per la llengua que s'estilava. Ara, al segle XXI, cal retornar les patrañas de Timoneda a la seua forma de rondalles. És una operació que cal fer. Traduir el passat és tan lícit com traduir el present: sempre caldrà fer operacions on es variaran paraules, expressions, etc. És l'ofici del traductor -tan necessari. Els homes medievals ja es feien traduir el llatí. Els homes del renaixement no veurien tampoc malament l'opció de traduir al valencià les seues obres. I Timoneda segur que enviarà benediccions a qui ho faça.
