Les torres humanes són un fenomen que transcendeix tota mena de fronteres polítiques i culturals. És evident que pels valencians les més conegudes són les muixerangues i els castells, però, a poc a poc, en descobrirem d'altres més llunyanes. Com deia el periodista Carles Esteve, «des de sempre la humanitat ha volgut anar més amunt -escalant, intentant volar i conquerir el cel- i aquest és el punt de partida d'aquesta afició tan nostra» i que comparteix aquest propòsit amb altres cultures del món: Magrib, Perú, Itàlia o la Xina, entre d'altres. Per a començar, en aquest article parlarem de les torres humanes xineses.
A la dinastia Han (206 aC - 220 dC), mitjançant el que coneixem com la ruta de la seda, es va introduir a la cultura xinesa el símbol del lleó. Al principi va aparèixer a l'art lític i, amb el pas del temps, va derivar en una dansa folklòrica utilitzada a les festivitats per espantar els mals esperits i portar la bona sort. Aquesta dansa es caracteritza, per una banda, per tindre un alt component ritual. N'existeixen tres tipus diferents amb més de 200 varietats, totes elles plenes de significats ocults i en què es barregen costums, supersticions, pensament filosòfic, jocs de paraules i imatges simbòliques, entre molts aspectes més. Per una altra banda, es caracteritza per la manipulació de la màscara del lleó per part de dos persones que simulen els moviments naturals de la bèstia i a qui acompanya una música de percussió per emfatitzar el fet dramàtic de la representació.
Totes les variants de la dansa comparteixen un concepte anomenat C?i q?ng (??) (literalment, agafar el verd). Això és perquè es col·loca en un extrem un vegetal de color verd (normalment un encisam) que representa la bona sort i que el lleó haurà d'agafar després de superar diferents obstacles. En agafar el vegetal, haurà de desfer-lo en mil trossets i llançar-los a l'aire davant de la porta (una metàfora que representa els camps verds i el desig d'una bona i gran collita). Antigament, aquest vegetal es col·locava al terra, però prompte va començar a agafar altura donada la creença que la sort ve del cel i que, per tant, com més a prop d'ell estiguera el vegetal, més sort aportaria. Aquesta tendència a col·locar l'encisam cada vegada més alt va esdevenir en un dels tres tipus de C?i q?ng (??) anomenat G?o q?ng (??) (verds alts).
Al principi, aquesta verdura apareixia penjada a les portes o a un pal (com si fos una canya de pescar). Els manipuladors del lleó solucionaven aquesta altura amb un porté al cap o fent el que coneixem com un pilar de dos (o pinet). Tanmateix, el desafiament entre equips va provocar que els encisams començaren a penjar-se de les balconades i agafaren altures superiors als cinc metres, creant així una gran expectació al públic per veure si l'equip era capaç de superar eixa altura i agafar la verdura.
Aquesta nova situació va esdevenir en la creació de tres maneres diferents de resoldre el repte. La primera s'anomena Qíng ti?n zhù (???) (literalment, pilar que porta al cel), en la qual els membres de l'equip, formant una pinya, subjectaven un llarg i gros pal de bambú pel qual trepava el manipulador del cap del lleó (amb el cap de la bèstia) i, després de fer diferents moviments, agafava la lletuga i procedia a la resta del ritual.
La segona variant s'anomena Shàng dié (??) (literalment, sobre el plat) i es tracta d'una torre humana de tres altures amb la particularitat que utilitzen uns taulers redons. Un grup d'aproximadament quinze persones aguanten amb els muscles un tauler redó, sobre el qual pugen cinc persones que, al seu torn, n'aguanten un altre (més menut que l'anterior) on finalment pugen dues persones, una d'elles amb el cap del lleó i plantada als muscles de l'altre. Metafòricament, representa una ofrena a l'emperador o al cel.
La tercera s'anomena Shàng bó (??) (literalment, en abundància) i es traca de fer una torre humana, que va des de senzills pilars de dos o tres persones fins a estructures en forma de piràmide, en què el lleó puja dalt del tot per agafar l'encisam.
Aquests tres tipus de C?i q?ng (??) (agafar el verd) van tindre una època daurada a finals del segle XIX i principis del XX, especialment al sud de la Xina, on es vivien temps convulsos donada la complicada situació socioeconòmica, derivada del sorgiment d'un gran moviment activista en contra de la dinastia Qing.
Actualment, el govern xinés ha declarat les Danses del Lleó del sud patrimoni immaterial nacional, com a resultat d'un pla de recuperació de les manifestacions culturals amb un alt component motriu (2015). Això ha provocat l'aparició de grups de ball a tot el món i ha iniciat un procés d'universalització d'aquesta disciplina. És cert que aquest tipus d'actuacions que hem abordat a l'article, per les seues característiques, no són molt representades en l'actualitat, però qui sap si el nostre territori, conegut per tocar el cel amb les muixerangues, ens ajuda a aconseguir la sort amb el lleó de la Xina.
