Nueta us vull, gest graciós, ànima mia, la nit i el jorn quan pens en vós mon cor sospira» és un bellíssim i eròtic passatge del sublim cançoner Flor d'enamorats de Joan de Timoneda, de 1562, i cantat per Raimon. L'estrofa, com veuen, comença amb «nueta», femení de «nuet», que, com sabem, és 'estar sense vestir, despullat/despullada'. I això volia el personatge de Timoneda: vore la seua amada nueta, despullada. Això ens passa a tots i a totes seguit seguit. Però anar nuets o nuetes no està ben vist, especialment pels talibans de l'islam. Nuets, potser, però nuetes, ni somiar-ho. Ni cames ni cara nuetes. Tampoc a alguns essencialistes lingüístics els fa gràcia la paraula «nuet» i derivats. Preferixen els sinònims originals «nu», «nua», formes boniques i poètiques, «M'àgrada vore't amb la cama crua, i, si pot ser, tota nua», però que, actualment, en la parla valenciana corrent ningú diu. Són formes ara mateix literàries, però gens comunicatives en terres valencianes, en el llenguatge natural i espontani. Però no tots els valencians ho veuen aixina, especialment els que professen l'integrisme lingüístic. Abans del confinament primaveral, en classe de valencià per a persones majors, en un poble de l'Horta, el mestre va corregir a un alumne, en la setantena, la paraula «nuets», per «nus», plural de «nu». El septuagenari, en una frase d'una redacció lliure, havia escrit: «A les vesprades anàvem al riu i nadàvem nuets, perquè les mares no ens veren els calçotets banyats». El mestre va tatxar «nuets» i va posar «Millor 'nus'». L'alumne, valencianooient des del claustre matern, valencianoparlant i valencianotransmetent, es va quedar amb els ulls a quadrets, i digué al profe: «Jo sé què és nadar nuets, però no sé què és nadar nus».

El docent, condescendent ell, va aprofitar l'ocasió per a explicar a tota la classe que «nuet» i flexió són formes acceptades en els diccionaris, però més prompte dialectals, i que en un registre culte era més idoni usar «nu», «nua», «nus», «nues». La mofa de l'alumnat va ser general. Una alumna sexagenària va exclamar: «I a mi que m'agrada anar per casa mig nueta quan fa calor, ara què faré? No sabré anar... 'nua'». La forma «nuet» ja l'emprava Isabel de Villena en el Vita Christi (1497), Timoneda, com he apuntat, i també la majoria dels bons escriptors valencians dels últims segles. I a qui tampoc agrada la forma «nuet» és als traductors castellà-valencià/valencià-castellà del Salt.usu, programa exit de la nostra Direcció General de Política Lingüística. Si vostés posen a traduir « Nos bañábamos desnudos i desnudas», el resultat només és «Ens banyàvem nus i nues». I si volen traduir «nuet» i derivats al castellà, el traductor corresponent els marca com a 'paraules desconegudes'. Increïble, però cert. I aixina amb centenars de paraules i expressions valencianes actuals i de tota la vida. Als mentors del Salt.usu escriure «nuets/nuetes» deu paréixer-los un sacrilegi. O massa valencià, que per a alguns ve a ser el mateix. I que incultes eren Timoneda i sor Isabel! Però nosaltres anirem i escriurem «nuets/nuetes» quan tingam ganes.

En curt

EN CURT

«Nueta us vull, gest graciós, ànima mia...» és un bellíssim i eròtic passatge del sublim cançoner Flor d'enamorats de Joan de Timoneda i cantat per Raimon. L'estrofa comença amb «nueta», femení de «nuet», que, com sabem, és 'estar sense vestir, despullat/despullada'. A alguns essencialistes lingüístics no els fa gràcia la paraula «nuet» i derivats. Preferixen els sinònims originals «nu», «nua», formes boniques i poètiques, però que, actualment, en la parla valenciana corrent ningú diu.