Era de vesprada. Glossàvem fa uns dies un flamant Vocabulari de les arts escèniques en el Teatre Principal de Castelló. Una ordenada audiència de protagonistes de l'espectacle, no amb les màscares o màsqueres del teatre, sinó amb els pobres emboços imposats pel realisme social, compartíem un llibre de desconfinament de les paraules, un festival de llibertat d'expressió que són sempre les paraules vinculades als altres dotze llenguatges del teatre.
A la mateixa hora, es programava l'innocent film La inocencia en el Museu de Belles Arts, i es tancaven les sales Neocine del Grau de la ciutat que ahir mateix va veure pujar l'equip de futbol a la Segona Divisió. I ressonava el concert European Polyphony del festival Early Music concitat a Morella pel savi Carles Magraner. I es muntava l'escenari d' Un musical barroco en el pati d'armes del Castell de Peníscola, a la vista d'un grup platger ballant zumba.
La sessió venia a ser una sensata rebel·lió de descobriment de la quota valenciana de la llengua de l'espectacle, compartida amb la necessitat de la recuperació de la indústria, i les companyies i artistes valencians que il·luminen la sociabilitat i la sostenibilitat del país. I la vesprada era també incitadora de l'aprenentatge de la saviesa dels protagonistes del repertori i l'avantguarda, el sainet i la tragèdia, la dansa i el jazz, el carrer i el cadafal, el clochard i la rodamón, la fúria i el desig.
Així, en un escorç de la sessió, va derivar-se l'atenció cap a l'herència del teatre d'una ciutat on va nàixer Jaume Rivelles, és a dir, el pare de Rafael Rivelles i avi d' Amparo Rivelles... I també de la saga de Manuel Gas, i el seu fill Mario nebot de Mario Cabré, i la seua néta Miranda... I també...
I sobretot, es va parlar de l'immediat present. Així, de l'entrada dreta de l'escena, del Vocabulari multilingüe, on s'hi sumen les següents traduccions del mot: derecha de la escena, stage right, côté jardin, i a sinistra. ¿Qui ens va recordar als autors del Vocabulari, o almenys a mi, que, en italià, el teatre es mira des de la posició de l'espectador i no de l'actor? Dario Fo, amb ocasió d'acompanyar el seu Mistero buffo, convertit pel grup Universal còmics en una joia lingüística i dramàtica: Qui vol un miraclet? A més d'explicar que el text dramàtic, al nord d'Itàlia, canvia cada cinquanta quilòmetres, alliçonà efusivament a Pep Cortés -que ja fa set mesos ens va deixar- en la disposició física dels actors i les actrius, els gestos, la proxèmica etc... Volia dir, no en el minúscul cadafal dels còmics o la magistral superfície de l'escena, sinó en tots els racons de tots els països i les societats, en moments de sort o de tribulació, i en la necessitat imperiosa de la paraula i la llibertat.
