Amb els anys, sent cada dia més curiositat per la fotografia antiga. Contemplar les imatges capturades per algú, en un determinat moment, per motius que sovint ens són desconeguts i que, de vegades, aconsegueixen una certa bellesa, fan despertar una certa inquietud en l'observador.
Però les fotografies antigues, allà on més poden arribar a fascinar, és quan, fora de qualsevol context, arriben al mercat -bé en paredes on hi ha una mica de tot, bé en negocis d'antiquaris o bé a internet. És llavors quan el record de tot el que s'originà al seu voltant -la disposició de les coses o de les gents retratades, amb l'espera pacient per tal de captar-ne el moment volgut-, ha desaparegut i només ens queda la imatge. Que no és poc! Tanmateix, ara ja ens toca a nosaltres haver d'inventar un àmbit on situar la fotografia: i precisament per això, potser, a mi m'agrada, de tant en tant, adquirir algun d'aquells exemplars que han passat quasi totes les dissorts possibles, abans d'arribar a les meues mans. Han superat totes les desgràcies possibles -inclòs l'oblit- i sembla que perviuen per permetre'ns imaginar les situacions que s'originaren al seu voltant.
Es el cas, ara, d'un parell de fotos que acabe de trobar en un calaix i que no sé ni d'on van eixir: No són de la meua família -aquelles les tinc ben guardades- i uns xiquets -potser germans- posen amb uns gossos. En una, es troben asseguts a terra, vora una paret, amb dos llebrers als braços. De fet, sospite que els animals són el centre d'atenció: deu ser una femella amb el seu cadell.
En l'altra, un dels infants amb un genoll a terra, sosté un altre llebrer. Al fons, un cotxe amb un grup d'homes que parlen i un cotxe dels anys 60, davant la porta d'una casa. Totes dues són en blanc i negre i al vers de les fotografies només hi ha uns números que no signifiquen res per a mi.
Feia bon sol però potser feia fred en una d'elles, mentre que a l'altra sembla que feia calor. No podem saber quina relació hi havia entre aquelles criatures -que ara, potser, tindran més o menys la meua edat. No sé els seus noms ni d'on eren. No sé què va suscitar aquelles imatges -en l'àmbit familiar- o si pretenien immortalitzar uns gossos caçadors especialment estimats.
No sabem, amb el temps, quantes vegades les fotos es comentaren o si anaren a parar a un lloc oblidat. Potser, només han perviscut més de mig segle per fer part d'aquest escrit -una vanitat d'autor. Mostren el pas dels anys, inexorable.
