Va ser un activista irreductible que mai va trair els seus ideals. Un lluitador infatigable que va dedicar 64 anys de la seua vida a tractar d'expandir l'univers del valencianisme d'esquerres des de totes les vessats i que va assistir des de primera línia a tots el capítols de la seua història, sense abandonar mai la sonrisa. La mort de l'editor Enric Tàrrega (València, 1936) a causa d'un càncer és la mort d'un referent. D'una peça clau i omnipresent en la trajectòria dels moviments identitaris que comencen a cuinar-se en la llarga nit del franquisme. Així ho demostren les nombroses mostres de condol que ahir li van dedicar destacats personatges vinculats als àmbits polític, cívic i cultural.

El sociòleg Toni Mollà l'anomenava «l'últim dels prefusterians». En 1951, amb 20 anys, Tàrrega va accedir a Lo Rat Penat, una entitat que, en els seus inicis, acollia a nacionalistes d'esquerres i republicans. Al llarg dels seus 17 anys dins de la directiva, va coincidir amb Enric Valor, Nicolau Primitiu o Carles Salvador. Per aquella época, com a ell li agradava recordar, «no hi havia res» en l'àmbit valencianista, «apenes dos dotzenes de persones», ironitzava.

Tot i que va estudiar Magisteri, l'activista no va exercir de mestre perquè el necessitaven al negoci familiar de vins i licors, on es guanyava bé la vida. També li deixava temps per a la política, que tant l'apassionava. En 1954 va ser un dels fundadors en la clandestinitat del Front Marxista Valencià (FMV) i, poc anys més tard, del Partit Socialista Valencià (PSPV), que agrupava diferents corrents socialistes vinculades a la defensa de la identitat cultural i nacional valenciana. La fusió de la formació que donaria peu a l'actual PSPV-PSOE, va ser molt questionada per Tàrrega, qui culpava al PSOE del fracàs del nacionalisme en el País Valencià.

En 1960 fou, igualment, artífex dels Aplecs, que des de 1965 es fan al Puig. I va ajudar a impulsar tant Comissions Obreres (CC OO) a València, en 1968, com Acció Cultural del País Valencià. També va estar vinculat al Bloc Nacionalista, però va deixar el partit en 2009 per discrepàncies internes. Dos anys després, va participar per última vegada en una llista electoral, amb les sigles de Esquerra Repúblicana de Catalunya (ERC) a la ciutat de València, on va nàixer al barri de Ciutat Vella.

Trajectòria editorial i cultural

Al món editorial es va iniciar de la mà de l'editor català Joan Ballester, amb qui viatjava a Barcelona per a comprar llibres en català que després veníen a la Plaça Rodona. Els beneficis eren destinats a costejar activitats polítiques.

En l'àmbit cultural, Tàrrega va ser cabdal en la trajectòria de la Societat Coral El Micalet, que li va concedir el Micalet d'Honor en la primera edició dels premis, en 1988. L'any 2006 va rebre el Premi Vicent Ventura de la Universitat de València, que en 2010 li va publicar el llibre de converses «L'amant de la ciutat somniada», on Tàrrega repassa el seu intens recorregut, amb el repte d'obrir un camí comú per al valencianisme sempre com a prioritat. Ell, al menys, va posar els ciments, implicant-se en nombroses iniciatives.

El conseller d'Hisenda Vicent Soler, company de batalles de Tàrrega, descriu l'activista com a un «lluitador incansable pels drets nacionals valencians», a més d'un «catalitzador de canvis». «Un enamorat del seus país», segons el president de les Corts, Enric Morera, «un valencianista de pedra picada», en paraules del sociòleg Rafael Xambó, i una persona alegre i compromesa «amb totes i cadascuna de les causes justes», com reflexiona el conseller de Cultura, Vicent Marzà. «Forma part de la història de la nostra ciutat, de les seues lluites i de les seues resistències», assenyala l'alcalde de València, Joan Ribó.

Tots els missatges d'acomiadament de Tàrrega posen l'accent en el seu entusiasme i el seu sentit de l'humor. Una de les seues últimes aparicions va ser en un videoclip de El Cifu. «Allà on estiga, la gent hui estarà més alegre amb les seues rialles», va escriure ahir el president de la Generalitat, Ximo Puig. El valencianisme està de dol. S'ha quedat un poc més orfre.