Hi ha pobles que són de cristos i altres de marededeus. El meu, Algemesí, és dels segons. Mentre molts pobles de la contornada passen l'agost fent retretes, passejant o abaixant el crist del calvari, el meu passa l'estiu mig endormiscat, pegant cabotades fins que arriba l'última setmana d'agost que desperta de colp per a posar-se a assajar els balls, pintar les fronteres i preparar les parades de taula per als convidats a la festa de la Mare de Déu de la Salut.
Enguany no hi haurà Mare de Déu el 7 i 8 de setembre, però des del mes de març és una presència constant en els balcons de moltes cases d'Algemesí. El meu no és un poble de cristos i, per tant, tampoc de 'salvadors'. No diré que sempre ha sigut així; de segur que els sagrats cors de Jesús que presideixen molts menjadors de cases també regnaven en les del meu poble abans de ser desplaçats pels símbols de la Mare de Déu, mantenint de la creença la part més humana: la presència d'una mare que ajuda, més encara en temps de malaltia.
En moments d'incertesa, reclamem veritats absolutes i el ben cert és que la ciència no en dona..., per això és ciència i no és fe. El saber demana el dubte constant per a avançar i per a validar els progressos. Exigim a la investigació resultats a curt termini i encert en cada una de les decisions que prenen les autoritats sanitàries. Però el cos humà és tan complex i és tal el poder de suggestió que els assajos clínics es fan amb grup de doble cec en què ni els participants ni els investigadors saben qui rep el medicament i qui el placebo.
Tenim davant un organisme mutat, del qual ho desconeixem pràcticament tot: com naix, com es contagia, com s'aferra al cos humà i com anul·lar-lo, i els científics fan allò que fa la ciència: inferir resultats de les certeses que tenim i fer pronòstics d'evolucions. Això implica que, fins que trobem la vacuna, n'haurem deixat pel camí un fum d'experiments fracassats però necessaris. La ciència aprén de l'error per a trobar la solució.
Mentrestant, haurem d'assumir que la salvació vindrà també de la nostra mà. Que les accions de cada un de nosaltres en una pandèmia com l'actual són rellevants, no és treball només dels científics ni dels polítics. Cada gest que fem, cada mesura de protecció que prenem o que oblidem prendre ens acosta a la fi de la crisi o ens perpetua en ella. Ara en tots els pobles hi ha d'haver salvadors i salvadores.
