Escric l'article després d'entrar en els comptes de correu i en les xarxes socials. Netege la safata d'entrada, responc els últims missatges i em faig la ferma determinació de desconnectar.
Al llarg de la vida he anat canviat el propòsit de l'estiu. De menuda, el ritual començava en rebre les notes, visitar la perruquera i, amb el bescoll ben rapat, passar l'estiu a Canet, a la casa d'on els meus tios feien de masovers. L'estiu no era sinònim de descans; per contra, la inactivitat obligada de la migdiada i el parell d'hores de rellotge entre el desdejuni i el bany a la bassa, se'ns feien eterns. Només quan tenies els llavis blaus i la pell com un cigró a remull accedies a eixir de l'aigua. Els xiquets no s'esgoten mai. L'adolescència, «gent jove, pa blanet» és el regne de la mandra. La peresa ens parla de vosté.
Eternament cansada, els estius a la mar eren hores ajocada llegint i pegant cabotades; esperant com el gesmil que es fera de nit per a mostrar-te viva i plena d'energia.
Amb la maduresa aprens que el descans no depén de canviar de casa, sinó de canviar de rutina i abraces amb alegria qualsevol oportunitat de deixar de pensar en assumptes relacionats amb electrodomèstics com el frigorífic, el forn i la llavadora. Una eixida amb amics, un viatge en parella fins i tot una escapada amb els fills és una oportunitat per a recuperar converses inacabades i descobrir les persones tan interessants en què s'han convertit. I escoltar, mirar i callar. Alenar.
Els últims anys, a la rutina domèstica de la qual fugir, he afegit la lligassa, quasi esclavitud, de la tecnologia. No només he de descansar del treball, ara, a més he de desconnectar. Abans, fer-ho era tan fàcil com no comprar el periòdic o no sentir la ràdio. Hui, amb el mòbil a la butxaca, desenganxar-te del món és quasi missió impossible. Hem passat de descansar a intentar desconnectar; una acció que, en principi estava relacionada amb les màquines, amb l'impuls elèctric, i que ara passa a descriure accions humanes: «interrompre la relació, la comunicació». Justifiquem la dependència de la tecnologia per l'estalvi en el treball, però la necessitat d'exposar-nos en les xarxes socials arriba a límits compatibles amb l'addicció i usem el verb 'desenganxar-nos', un col·loquialisme per a «deixar algun hàbit compulsiu, especialment la drogodependència», carregats de raó.
No sé vostés, però jo ara ja tinc mono de silenci.
