No se sap si en la nova normalitat entra la rudesa laboral de la cançó de batre que tan bé cantava Al Tall: «Encara no són onze / i el sol ja pica/ Què serà quan toquen dotze / i ser migdia», i ara poden testimoniar els temporers agrícoles. Això mentre s'escolten poc les xitxarres en els camps de blat inexistent, i les platges blavegen frescors turístiques, i avisen catàstrofe els incendis de la Marina valenciana, i explota el port de Beirut.

Com a mínim, eixes caloroses certeses, i les il·lusions conformistes que sobrevisquen a l'insuportable i comprensible martelleig de les converses familiars i els impulsos televisius aclaparadors sobre el 'tema' del 'corona' -tu ja m'entens-, són certeses a prova de qualsevol normalitat proposada.

Mentrestant, des de Brussel·les es formulen a Espanya i a Itàlia deu manaments per a la reconstrucció milionària d'Europa: després dels referits a l'educació, les tecnologies, la salut i el treball, el desé i últim ha quedat traduït així: «impulsar el tren de mercaderies». ¿Què deu dir l'original, en anglés, si no és una al·lusió al corredor mediterrani, o siga, a nosaltres?

Amb l'alegria de si l'alimentació multimilionària estaria comptant amb la vida valenciana, es produí una reunió hispànica en el monestir de Yuso - 'el de baix': tu ja m'entens- de san Millán de la Cogolla. S'hi va parlar de diners d'Europa, especialment per la delegació d'Euskadi i, secretament, de la galant corona emèrita d'Espanya, i d'un viatge.

En canvi, en la simfonia tràgica de l'estiu, ha sonat un acord valencià triomfal, titulat Alcem-nos -tu ja m'entens. La disposició de «tots a una veu» presenta 382 mesures, que deixaran, o podrien deixar, el president Ximo Puig, i la Generalitat Valenciana -la que treballa, no la tragicòmica-, i la societat valenciana, com la més lúcida intèrpret del present i el futur de la humanitat.

Tot era així, quan Levante-EMV explicava ahir que els tres portantveus del Botànic, amb màniga curta, es distanciaven recelosos per tres assumptes: una qüestió crucial d'hisenda dels ajuntaments, la por al repartiment poc valencià dels fons de la Unió Europea, i...

Ah!, la possible urgència d'investigar els comptes del rei divertit i presumptament tan lladre com l'homònima d'Anglaterra o de Bèlgica, i d'un referèndum sobre la monarquia o la república (o les repúbliques!), impossible de convocar i potser de guanyar. No és eixe el 'sol que pica' en la república del rei.