La muixeranga és una tradició antiga però encara coneixem poc la seua història. En alguns arxius hi deu haver documents interessants esperant el seu descobriment. Per algunes xarxes socials circulen fotografies de torres humanes en pobles, festes i platges valencianes. Cal fer-ne una interpretació crítica, perquè algunes són muixerangues però altres són pals de pollastre o jocs, com veurem a continuació. Però la primera font d'informació que hem de recollir són els testimonis dels avis que les feien quan eren joves, perquè els seus records i emocions no els trobarem en els arxius. Cal conservar aquests moments ja que, si no, es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.
M. Virtudes Noucelles (nascuda l'any 1927) recordava l'existència d'una muixeranga en Carlet, que participava en la processó de Sant Bernat, abans de la Guerra Civil. Estava formada per un número indeterminat de muixeranguers «des de xicotets hasta hòmens ja drets i fets»; «tots els xiquets volien pujar»; «jo no havia vist a ningú que caigués». Els uniformes eren «amb ratlles i uns altres amb redolins». Feien sis figures diferents: «Jo me recorde que comptaven «este és el ú, este és el dos, este és el tres», acompanyats de la música de dolçaina i tabalet. Al final de l'entrevista ens comentà: «I crec que en Guadassuar també, però no ho sé del cert». Fixem-nos que una muixeranga és un grup organitzat: amb uniforme, música, diners, reconeixement públic i que participa en activitats rituals, com les processons.
Una tradició diferent és el pal de pollastre. Es fa cada any en una festa determinada i consistix en bastir una torre humana per agafar un premi (abans era un pollastre viu). La seua organització és més simple: normalment no té uniforme, ni entrenament, ni música, es fa en un moment relaxat de la festa i el seu pressupost es limita al premi. En altres pobles, hem trobat grups de joves que feien torres humanes improvisades, com un joc; no estaven vinculades a cap festa i no es repeteixen de forma periòdica. Però el límit entre el joc i el pal de pollastre no està clar. Algunes vegades, el consum d'alcohol afectava la seua seguretat.
Dilluns de Pasqua, en la Salzadella, es fa una torre humana que anomenen 'pino'. L'any 2015, vaig poder fer set entrevistes, gràcies a Pilar Boix: «baix se ficaven cinc o sis, damunt tres i damunt un només»; «tenia una garrafa d'aiguardent i la de moscatell, que és lo que més se bevia, barreja»; «no sé qui era que va caure i es va fer la cara com un Santo Cristo».
Hi havia la teoria que el 'pino' era una imitació dels castellers: «Ací els castellers los va portar mon tio quan va vindre de la Catalunya»; «això devia ser, per lo menos, de l'any [19]47 a [19]50». Però es va demostrar que esta teoria no era correcta perquè Eulogio Mestre (1929) recordava que el seu pare ja havia vist el 'pino' abans de la guerra.
Els joves de Canet lo Roig feien la festa dels quintos. Els nascuts l'any 1940 eren molts i van fer unes torres humanes de dos o tres pisos, que anomenaren 'carrosses'. Recorden que les feren en la plaça i en el casino però «com que no hi havia pràctica i no estàvem serenos, ja saps lo que que passa: un se doblegava així i barrom: tots en terra». No sabem si es va repetir algun altre any.
Toni Berenguer (1930), de Callosa de Sarrià, explica que, amb la seua quadrilla, feia 'castellets' sense pinya: «és que ni mos agarraven ni res»; «tots érem flamencos»; «estàvem molt entrenats en pujar als arbres»; «eixe que està damunt era molt àgil però pesava lo menos deu quilos menos que jo», «volia agarrar-se a la teulà». Els feren en algunes festes, com el mercat de Nadal, però fora de programa; «hi havia montó de gent» que els aplaudia. S'ha relacionat aquests 'castellets' amb un senyor nascut en Algemesí que migrà a Callosa, però aquesta teoria encara no s'ha pogut verificar.
En Pego es trobà una fotografia d'una torre humana, l'any 1963 o 1964. L'endemà de Sant Josep, els joves feren una paella. «I después ells, de burrera: anem a fer una torre de hòmens !»; «pujaven set o vuit o deu, i ale, anem per amunt, hasta que es cansaven o allò es desfea, ja que anaven tots...»; «pujaven, después els fèien quatre aplausos els que estaven per baix i au». És possible que només es fera una vegada.
Antoni Arenós (1948) explica que, pel 1960, feia torres humanes en la platja de Vinaròs amb els amics del seu carrer: «afonsar-nos [en el mar], pujar dos o tres damunt i mirar de que la torre aixequés lo màxim possible, hasta que caíem»; «jo sempre em ficava va la base»; «el que anava a dalt era sempre el més prim i el més jovenet».
El testimoni creia que la idea havia sorgit de «creativitat que teníem», però després explicà que el setembre ell vivia a Peníscola recordava els Dansants amb admiració: «la manera que van caminant i van baixant les escales de l'església, hi ha que tenir nassos». Sembla que la inspiració vingué d'aquí.
Aquest home i els seus amics feien les torres dins del mar, però la fotografia que tenim mostra una torre fora de l'aigua. El testimoni va ser incapaç de reconèixer a ningú. Potser altres joves de Vinaròs feien torres semblants.
Ara bé, la capital de la muixeranga és Algemesí. Actualment hi ha dos colles, però abans ja es feien muixerangues. Qui les feia? Com? Per què? Encara hi ha moltes preguntes sense resposta. La Federació Coordinadora de Muixerangues ha encarregat a l'antropòloga Eva Mompó una investigació per a entrevistar els antics muixerangues. Esperem tenir resultats cap al final d'aquest any.
