Els 'paps' (parotiditis) són una «infecció viral que afecta principalment les glàndules salivals i que poden produir inflamació en el coll». És com denominem majoritàriament en la parla valenciana eixa malaltia. També, en moltes zones valencianes, rep el nom de 'paperes'. En castellà, 'paperas'. Són dos grafies, 'paps' i 'paperes', que han tingut poca fortuna en el valencià llibresc, que ha preferit el geosinònim català 'galteres'. No fa molts dies, un collistaire membre de la llista de correus de Taula de Filologia Valenciana, bon professional de l'ensenyament del valencià, preguntava com denominàvem eixa infecció en la nostra parla habitual. Deia que sempre ha dit i sentit en el seu poble i altres de la redor (la Valldigna), 'paps', però el Salt.usu, traductor-corrector auspiciat per la Direcció General de Política Lingüística valenciana, traduïx 'galteres', del castellà 'paperas', cosa que li produïa el dubte de quin és l'ús més corrent del nom de la referida malaltia. Alguns collistaires, tots de pobles valencians, apuntaren, majoritàriament, 'paps', i altres, 'paperes'. Miquel Boronat, lingüiste tan solvent com persistent, faedor d'Eines de llengua, i amb bons i acreditats recursos, sempre a mà, aportà al grup un mapa de l'Atles Lingüístic del Domini Català (quin nomenet, això del 'Domini Català') a on es veu la distribució dels usos habituals de 'paps', 'paperes' i 'galteres'. Esta última paraula es diu, principalment, a Catalunya (no en tota) i a Aragó (la Franja), i les altres dos en terres valencianes, majoritàriament 'paps', però també 'paperes'. Amb eixes dades, des d'un criteri purament lingüístic, sense certes connotacions politicolingüístiques, un diccionari-traductor valencià, com se suposa que és el Salt.usu, hauria de traduir 'paps' o 'paperes', del castellà 'paperas', que són com els valencians denominem eixa infecció, registrades pel Diccionari normatiu valencià. Però no;en la línia de la seua 'tributació' política i ideològica, traduïx 'paperas' com a 'galteres', que és la paraula que els valencianoparlants no solem dir. Però l'anomalia no es dona només en la traducció castellà-valencià; en la de valencià-castellà del Salt.usu el resultat és que el traductor indica que 'paps' i 'paperes' són paraules desconegudes. El mateix ocorre amb 'acurtar', 'apretar', 'arruixó', 'decepcionar', 'disfrutar', 'rabo', 'rellamp', 'vullga', 'xillar' i centenars més de vocables, 'desconeguts', ignorats o relegats. Increïble que això passe en un programa-traductor valencià en la segona dècada del segle XXI. Que això ocorreguera en els setanta-huitanta del segle passat tenia una certa explicació, per l'enlluernament noucentiste d'aleshores (i que en alguns organismes lingüístics encara és dominant), quan totes aquelles paraules 'massa' marcadament valencianes eren considerades incorrectes. Però que, després de l'acceptació del llegat de Ferrer Pastor i Josep Giner, de la posada en valor de la joia de la nostra lexicografia, el Diccionari català-valencià-balear, de l'existència de l'antic Salt, del treball investigador-revelador de notables lingüistes valencians (i catalans), de la publicació de diferents diccionaris i, especialment, després del treball i les aportacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es continue ignorant, marginant o relegant, en principi, centenars de paraules i expressions valencianes, en un programa fet per un organisme públic valencià, és senzillament intolerable.