Si hi ha una activitat física que requereix anar amb camisa i texans per a assajar-la, eixa és la muixeranga. Res de malles, pantalons de running o samarretes esportives cridaneres. La roba ha de ser forta i ha de permetre poder agafar-la amb la seguretat que no cedirà quan pugen i baixen els companys o quan la figura patisca una sotragada.
Ara bé, a les actuacions no veurem muixeranguers amb texans, sinó amb la indumentària oficial. Avui dia ja no trobarem els xiquets que coronen les figures vestits d'àngel, ni la presència de caretes en les festes de la Mare de Déu de la Salut - una peça que també està documentada en altres viles com la de Carcaixent. Això sí, la roba muixeranguera és ben variada; la diversitat de formes i colors la trobem a totes les peces de roba i complements i és un aspecte que les caracteritza. A continuació farem un repàs dels elements que poden acompanyar els membres d'una muixeranga.
En primer lloc, cal dir que la tria de l'equipament no ha estat mai una tasca senzilla. Amb freqüència el primer en què és rumia és en els colors que acompanyaran per sempre la colla i si seran robes llises o ratllades.
D'una banda, trobem les muixerangues arlequinades, com ara les dos d'Algemesí i la d'Alacant - les úniques que en comptes de camisa gasten jupa-, els Negrets de l'Alcúdia i la muixeranga de Vinaròs. La Muixeranga de la Torrentina vesteix parcialment arlequinada -els pantalons són llisos- i Guadassuar duu camisa de vions. Antigament, la Muixeranga d'Algemesí feia els seus vestits amb roba de matalàs per ser aquesta resistent i econòmica. Aquesta acostumava a ser roja i blava amb un fons blanc. Curiosament, en altres disciplines també s'ha emprat la roba de matalàs per a l'equipament: l'Atlético de Madrid, en temps de postguerra, feia les samarretes amb aquesta tela, d'ací el malnom de «matalassers» (colchoneros).
D'altra banda, la resta de muixerangues s'han deixat seduir per la camisa castellera perquè resulta molt econòmica en comparació amb la roba arlequinada que obliga a comprar grans rotllos de tela a fàbrica a més de fer els vestits a mida i artesanalment, la qual cosa encareix notablement el preu. Qualitativament, les camises que empren els castellers reuneixen tots els requisits: van reforçades allà per on pot fallar una camisa convencional, la roba transpira bé, quan la peça està suada no esvara i el gramatge de la roba és l'adequat; vaja, tot allò que se li pot demanar a una camisa per a fer muixerangues. Els colors usats per les colles muixerangueres són d'allò més variats: roig, groc, taronja, blau, verd, morat, blanc i negre.
Pel que fa als pantalons, les muixerangues no arlequinades els porten blancs o negres, tot i que també n'hi ha de ratllats, com els dels Locos d'Olleria o els famosos pantalons senyera que va emprar la Muixeranga de Pego.
En tercer lloc, tenim la faixa. La faixa és imprescindible per als muixeranguers, ja que és un element de protecció individual que permet protegir l'esquena del sobrepès i les sacsejades. Amb almenys la darrera volta de la faixa es fa un xurro que serveix d'ajuda perquè els xiquets s'enfilen a sobre nostre, ja que és un punt d'ajuda on fixar el peu. De vedades, en substitució del xurro, alguns muixeranguers utilitzen mocadors; en realitat, hi ha tantes maneres d'enfaixar-se com muixeranguers i cadascú busca com sentir-se més còmode i protegit.
Bona part de les faixes provenen de Cinctorres i Morella (els Ports). Les mides i els teixits varien, com ho fa també el color. Les persones que se situen al tronc de la figura i que, per tant, han de suportar més pes, acostumen a usar faixes molt llargues -de fins a 8 metres- per tal de protegir millor l'esquena. Els colors de la faixa de les muixerangues que més abunden són el roig i el negre. Ara bé, la riquesa cromàtica i la varietat també tenen cabuda en aquest complement: els de Carlet la gastaven groga; els Negrets de l'Alcúdia, blanca; Pego en gastava tant de blanques com de negres; i la Nova Muixeranga d'Algemesí fa ús de faixa roja majoritàriament, però alguns membres empren faixa verda. I per si no fora suficient, el Campello n'empra una amb els colors de la senyera.
Endemés, totes les muixerangues tenen mocadors de disseny propi en què novament predomina la varietat de formes (quadrats o triangulars), mides i colors (llisos o combinats a quadres) i que s'empren voluntàriament en canells, cintura o cap.
Tanmateix, hi ha algunes peces característiques d'algunes colles. En primer lloc, les muixerangues d'Algemesí duen barret orellut arlequinat, com també ho fa la d'Alacant. En canvi, els Negrets s'ornen el cap amb una diadema -abans una espècie de turbant- i quan actuen a casa porten la cara pintada de negre.
Així mateix, la muixeranga d'Algemesí -la Blava- és l'única que s'enfila a les figures amb sabates -tal com es feia en l'antigor-, tot i que en un altre ball tradicional amb torre final, la Mojiganga de Titaguas, també es puja amb calcer, en aquest cas amb espardenyes.
Finalment, hi ha dos complements que acompanyen persones concretes dins de la colla. El primer és un element de seguretat fonamental per a la xicalla: el casc. Aquest és d'ús obligatori en les figures de quatre altures o superiors. El segon només acompanya el mestre muixeranguer d'algunes formacions, aquella persona que pel seu coneixement i vàlua dirigeix tècnicament la colla: el gaiato. Aquesta vara de comandament li dona una major visibilitat dins i fora del grup i és un símbol de lideratge i saviesa.
Esperem que aquesta diversitat de teixits, formes i colors de la qual estem tan orgullosos retornen ben prompte a les places i els carrers valencians i que les escenes de cultura popular formen part, novament, de la quotidianitat del paisatge rural i urbà.
