Canta la vella parèmia que «darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona». ¿La tradició en recull alguna altra escrita 'al revés' quant a sexes es referix? En la segona mitat del segle XX, el trobador Jonh Lennon quasi li pega la volta al refrany dient que, «com ja és corrent, sempre hi ha una gran dona darrere de cada idiota». Amb independència de connotacions sexistes i masclistes implícites en l'antiga dita popular - «la dona sempre per darrere»-, el seu sentit és clar: una persona difícilment triomfa sola. No vivim a soles.

María Asunción Aguilar Ros (Alacant, 1891-Burjassot, 1970), coneguda en el món del 'bel canto' com la soprano Maria Ros, fixà en 1964 en la Ciutat de les Sitges la seua residència 'definitiva' en un palauet d'estil modernista que data de 1910. L'immoble -que s'obrí a intel·lectuals i artistes, i que a hores d'ara pareix una ruïna abandonada-, la cantant l'ocupà molt de temps abans d'assentar-se a Burjassot. Pocs anys després de la seua mort, l'ajuntament dedicà a la il·lustre veïna un dels carrers més importants del poble -entre altres infraestructures, hui en dia és l'adreça de dos centres educatius públics i constituïx un dels principals espais de trànsit entre diverses localitats de l'Horta Nord-: l'avinguda de Maria Ros.

La diva debutà com a segon tiple en la sarsuela 'La Generala', d'Amadeo Vives, el 14 de juliol de 1912; però l'inici del seu fulgor com a soprano en l'òpera cal situar-lo a València, l'any 1915, amb la interpretació d''Aida' de Giuseppe Verdi. Tres anys després el teatre Colón de Buenos Aires (Argentina) la contractà per a l'òpera 'El cavaller de la rosa', de Richard Strauss, i en 1921 es donà a conéixer a Ferrara (Itàlia) amb la representació de 'Rigoletto' de Verdi. En esta ciutat conegué i tingué com a company de repartiment a la persona que no tardaria a esdevindre l'home de la seua vida, el tenor Giacomo Lauri-Volpi. Maria i Giacomo s'enamoraren per a sempre. Durant un període important de temps la soprano treballà a les ordes de prestigiosos directors d'òpera com ara Gino Marinuzzi, Victor de Sabata, Vittorio Gui i Antonio Guamieri. Els teatres d'Europa i d'Amèrica quedaven als peus de Maria Ros. En 1922, a Rio de Janeiro (Brasil) obtingué un especial reconeiximent de la crítica per la seua intervenció en 'El guaraní' de Antônio Carlos Gomes.

¿Qui podria pensar que, justament quan es trobava al cim de la carrera musical i la fama, la diva anava a abandonar els escenaris? Fou en 1926, dos anys després d'haver-se casat amb Giacomo Lauri-Volpi. En aquella època les estades del matrimoni al seu palauet de Burjassot ja eren freqüents. Maria Ros deixà els escenaris; però, des d'un segon pla i desinteressadament, continuà dedicant sa vida a l'òpera. Ella fou la responsable directa de la recuperació i millora de la veu del marit. En eixa etapa de la seua fulgurant carrera, Lauri-Volpi «patí problemes vocals tan greus, que l'obligaren a deixar els teatres durant uns anys». No obstant, 'darrere' estava la dona per a disciplinar la veu del tenor.

Com ha apuntat el professor de cant José Menalva, «els coneiximents de Maria Ros permeteren recuperar les prodigioses facultats vocals del seu marit, aportant-li un excepcional domini tècnic gràcies al qual Lauri-Volpi pogué seguir desenrotllant una de les carreres més brillants i longeves, interpretant un ampli i compromés repertori». Per amor a l'art, la soprano també ajudà altres figures del panorama líric -com per exemple el tenor Franco Corelli- que patiren problemes vocals semblants als del marit. És inevitable traure a col·lació l'exquisida formació de Maria Ros. Educada en la prestigiosa escola de cant de Manuel García, el seu repertori abraçà obres com ara 'Tosca', 'La traviata', 'La Bohème', 'Faust', 'Cavalleria rusticana' i 'Manon Lascaut', juntament amb les citades més amunt, tota una experiència artística que féu dur a Maria Ros el 'bel canto' en les entranyes durant la seua residència en la terra.

La diva morí el 14 de setembre de 1970 a Burjassot. Dins d'un parell de setmanes es complirà, per tant, el 50é aniversari del seu traspàs. També en la mateixa localitat, uns anys més tard -el 17 de març de 1979- faltà el seu home. Pocs dies abans de morir, el tenor visità la tomba de Maria Ros, li deixà flors i escrigué en el seu diari les següents paraules: «Hui diuen que el món es féu ell a soles i que el pensament és solament matèria, ¿és possible que tu ja no hi sigues? La raó diu que no, però el cor diu que sí, que existixes en Déu, a qui has tornat després de la dura experiència terrenal? Jo tornaré a vore't».

En memòria de l'artista, el seu marit creà el premi Concurs Internacional de Cant Maria Ros. Les restes mortals de la parella lírica reposen en un panteó del cementeri municipal de la veïna localitat de Godella.