La il·luminació nocturna de places i carrers constitueix una de les majors fonts de conflictes municipals. M'ho assegurava, encara no fa massa anys, una alcaldessa amiga en explicar-me que si un dia, pel motiu que fora, els fanals s'encenien deu minuts més tard del que era habitual, l'endemà rebia un munt de telefonades i comentaris de queixa. La ciutadania, en general, estableix l'equació «llum igual a seguretat».

I si reculem en el temps comprovem que, en aquesta senzilla operació matemàtica, els arguments morals pesaven tant o més que els de seguretat.

Així, en juny de 1865 la premsa del Cap i Casal es feu ressò d'una reclamació del veïnat del carrer Trinitaris, que exigia «un farol a la esquina de la calle del Tossalet para evitar la mucha oscuridad, al abrigo de la cual ocurren casi todas las noches escenas que no son para contadas, y que obligan a los que no quieren presenciarlas a cerrar sus balcones y privarse de tomar el fresco en la calurosa estación que atravesamos».

D'on es dedueix que la confluència d'aquelles vies era escenari de trobades sexuals furtives. A ulls del periodista, el greuge no admetia discussió: «Siendo tan poderosa la razón de moralidad que ha motivado la reclamación de aquellos vecinos, de esperar es que la autoridad les oirá y mandará colocar el farol que desean».

Tanmateix, siga per manca de pressupost, per considerar que no estava suficientment justificada o pel que siga, la petició no fou atesa. I, temps després, el diari tornà a recordar que el veïnat de Trinitaris amb Tossalet freturava d'un fanal «para evitar que, al abrigo de la oscuridad, continuen teniendo lugar escenas no muy morales. Más de una vez se ha producido esta queja», apuntava, «y a pesar de ser tan justa nunca ha sido atendida, ni se ha puesto el farol».

L'episodi m'ha evocat un bell poema de Francesc Almela i Vives dedicat, precisament, a descriure un «farol del segle dinou, / fill de la llàntia de bronze, / nét del domèstic gresol». Un fanal la llum canviant del qual, unes vegades, «s'empara d'un caire roig / en vore l'home i la fembra / que es lliuren a eròtic joc»; mentre que, unes altres, «se tiny amb matisos grocs / d'envegeta per la lluna / que és clau del cèlic trespol».

I és que, ben mirat, ¿quantes d'aquelles reclamacions no degueren ser fruit de l'avorriment i, fins i tot, de l'«envegeta»?