L'acabament de les vacances estivals coincidix amb el final de la ruta pels genuïns adverbis de temps. Hui, com a colofó al nostrat vocabulari, donem el protagonisme a un últim vocable: despús-anit. Amb ell, ubiquem la nit en un temps determinat.

La nit és font d'inspiració d'escriptors i escriptores. Gaudisc de mirar-la a l'estiu des de casa, entre la llum del campanar d'Estivella. Observant la seua fugaç bellesa, s'entén el món millor. El cel nocturn sembla infinit, com si ningú fora capaç de tallar-lo. Potser, per eixe motiu, veig l'adverbi despús-anit com una manera d'ordenar i fragmentar el calendari de les nits.

No obstant això, la nit, tot i la seua esplendor, suposa també símptoma de desesperació dels qui es desvetlen per dolors o uns altres motius. Quan esta es viu forçosament, genera en la ment sensació de foscor i d'ansietat infinita. Es dibuixa com un túnel fosc sense final. No hi ha llum que l'encenga. En eixe context, per difícil que resulte, cal repetir-se en veu alta que no hi ha res que dure per sempre. S'ha de pensar que el desvetlament algun dia acabarà. Ja no serà anit sinó despús-anit.

Trobem molta nit fosca en el 2020. Hi ha obscuritat per tot arreu: en l'enfrontament irracional entre forces polítiques que no volen pactar uns necessaris pressupostos d'emergència per a assumir la pandèmia, en el silenci d'un emèrit reial que no s'atrevix a reconéixer les térboles accions del passat, en el patriotisme constitucionalista de l'extrema dreta, en la poc aclarida subvenció a un dels partits del govern, etc. Així continuaríem fins a l'infinit de la nit. Tal vegada, si se somia que algun dia desapareguen de la nit els assumptes no clars, potser tot serà despús-anit. És un bon mètode, doncs, per a creure en utopies. Martin Luther King va dir «I have a dream» (tinc un somni) per a simbolitzar que tot pot canviar-se. Amb la paraula despús-anit, també podem somiar i imaginar que la dolenta nit serà passat.

En definitiva, tinguem en compte l'adverbi despús-anit. Ens recorda la bellesa del cel nocturn i ens el situa en el marc del temps. També fa pensar que la desesperació en la qual caiguem algunes matinades es transformarà en pretèrita i serà despús-anit. Somien desperts mirant el cel estrelat. Així els nostres somnis es quedaran en el passat i tindran la possibilitat de transformar-se en inimaginables bones realitats.