La Unesco, en sessió extraordinària celebrada el 28 de novembre de 2011, va declarar la Festa de la Mare de Déu de la Salut Patrimoni de la Humanitat per «la implicació social de tot un poble en la conservació, transmissió i perpetuació de les seues tradicions». En aquesta decisió es va avalar la gestió organitzativa de la festa, la base de la qual recau en el poble (Ajuntament, Patronat dels quatre barris històrics, rituals i danses) com a paradigma de complicitat social i continuïtat.

Cada 7 i 8 de setembre, els algemesinencs i algemesinenques, en nom de la tradició, detenim el temps i expressem en una única celebració tots els dominis que defineixen al Patrimoni Immaterial que exigeix la Unesco: antiguitat, implicació social, tradició, transmissió oral, indumentària i rituals de música i dansa. Enguany el temps, embolicat en una descontrolada pandèmia de caràcter global, és el que ens detindrà a nosaltres. Aquest any no viurem la Festa de la manera a la qual estem acostumats. Però no passa res perquè la Festa i els seus rituals estan presents a Algemesí els 365 de l'any i els 366 en els anys de traspàs.

A les deu de la nit del pròxim 7 de setembre es repetirà una fita excepcional que no recordem des del mateix dia i la mateixa hora de 1973, quan la Muixeranga no va fer acte de presència per a donar inici a la processó de les promeses. Una interrupció que no es produïa des de la guerra civil, encara que per motius molt diferents. Els membres de la Muixeranga no estaven conformes amb l'aportació econòmica municipal que l'ajuntament els assignava per participar en la festa. Aquella va ser una xicoteta crisi que va durar únicament 21.30 hores. El temps necessari perquè 30 homes i xiquets prengueren el relleu i, en nom de la força invisible de la tradició, una renovada Muixeranga encapçalara la processó de volta general la nit del 8 de setembre.

Un abans i un després del que molt s'ha parlat i escrit, però que a parer meu no fa justícia a aquest moment històric. En aquella nova etapa, la Muixeranga renaixia, i amb ella la força d'un poble que mai s'havia perdut. 21.30 hores sense Muixeranga no consisteix en una gran crisi com s'ha donat a entendre. Simplement va ser una transformació lògica del temps en el qual vivíem. En l'horitzó social i polític de 1973, ja s'albiraven els futurs canvis en la transformació del concepte de cultura popular. Aquesta cultura, relacionada llavors, per alguns sectors, a la tradició amb la mala utilització del terme 'folklòric' i a la injusta associació de la Muixeranga, amb gent poc seriosa i formal, oblidant que gràcies a ells la tradició de les torres humanes es perpetuava. Algemesí i les noves colles valencianes han d'estar agraïts a totes les nissagues familiars que van mantindre la Muixeranga fins a 1973. Gent humil i treballadora, amb famílies que depenien del treball diari dels seus progenitors. Per això hem d'entendre i respectar el seu posicionament davant la celebració de 1973. Ells van ser els que van mantindre viva la flama de la tradició sobre la qual es van alçar els grups cerimonials que hui participen en la festa d'Algemesí: la Muixeranga i la Nova Muixeranga.

Indiscutiblement, la Muixeranga és la imatge d'Algemesí. Per això, en diverses ocasions s'associa exclusivament aquest ritual a la totalitat de la festa. Llegim, veiem i sentim en els mitjans de comunicació: «Algemesí celebra la festa de la Muixeranga» o «La Muixeranga d'Algemesí declarada patrimoni de la Humanitat». És lògic que, davant aquests titulars, una gran part dels nostres veïns i veïnes mostren una mica el seu malestar, perquè cal recordar que la festa no és sols Muixeranga. La Festa és un conjunt d'ancestrals i rics rituals, tal com apareix en l'expedient presentat davant la Unesco, que preparem en el Museu valencià de la Festa: «Celebració de gran participació popular d'origen medieval (1.247) que se celebra a Algemesí el 7 i el 8 de setembre. Els seus rituals, transmesos de pares a fills, cristal·litzen en una sèrie de manifestacions diferents: expressions orals, música, danses i representacions amb reminiscències de cultes romans, cristians, musulmans i jueus; cultures que van entreteixir l'essència d'aquesta terra i que es materialitza en la creació dels instruments musicals, en la inspiració de les melodies i en la variada indumentària utilitzada en la festa. La música de dolçaina i tabal, les composicions orquestrals que acompanyen les torres humanes de la Muixeranga i a les danses de bastonets, pastoretes, carxofa, arquets, llauradores i tornejants, recreen i estimulen la memòria col·lectiva, tot transmetent missatges comuns i universals de sentiments visuals i sonors de gran plasticitat. Durant la celebració, Algemesí es transforma en un museu viu de la tradició valenciana i mediterrània juntament amb l'entramat social de fe i cultura que comprenen les celebracions litúrgiques, el paisatge sonor de les campanes i l'entorn monumental del segle XVII on es realitzen les desfilades processionals amb la participació de més de 1.400 figurants».

Les interrupcions totals o parcials de la celebració (Guerra Civil i 1973) no tenen res a veure amb el que ens espera a Algemesí el pròxim 7 i 8 de setembre. En aquesta ocasió, no serà únicament la Muixeranga la que per força major no es presente per a iniciar el ritual, sinó la totalitat de les danses i elements que conformen les tres processons de la Mare de Déu de la Salut. Com ho viurem? No ho podem anticipar. No obstant això, segur que amb resignació i esperança, perquè portem preparant-nos per a aquest moment des del passat mes de març, igual que la resta de valencians i valencianes en les seues respectives celebracions,. Però no passa res, perquè la tradició que està viva s'adapta sense perdre la seua essència i és més forta que les adversitats.