L'actitud de Francesc Borrull o de Bertomeu Ribelles, el 1810, no ens hauria d'estranyar perquè, per motius polítics, econòmics o simplement erudits, l'interés en els furs dels valencians no havia desaparegut, després del 1707, com podríem veure'ns temptats de pensar, pel canvi de règim esdevingut després del Decret de Nova Planta aplicat per Felip d'Anjou i els seus buròcrates que no perdonaren mai l'actitud dels valencians.

Però els Furs no s'havien oblidat en el XVIII i encara se'ls recordava a començaments del XIX: ara, per tal d'aportar models al constitucionalisme espanyol. Una aportació 'perifèrica', però que podia presentar-se al conjunt de terres hispàniques -i de les Amèriques- com un model que tenia un pedigree concret -era als valencians, tot allò que es troba emparentat amb Jaume I portava (i porta!) una mena de segell de qualitat-, i quan encara es pensava que l'estat podia ser construït des de tots els territoris amb personalitat pròpia que l'integraven -com ja s'havia pretés en altres temps més remots, amb el mateix èxit escàs.

En aquella ocasió -com feia quasi segle i mig els novators havien intentat en part també-, tant Borrull com Ribelles aportaven dos estudis on, a partir del model de les Corts valencianes que ells veien instaurat per Jaume I, proposaven la regeneració del sistema parlamentari valencià per trasplantar-lo al conjunt d'Espanya, amb una visió encara il·lustrada -volien aconseguir el bé i la felicitat dels pobles-, però, alhora, fent-se ressò d'una manera clara -i més o menys explícitament- d'un enyor local que devia de ser ben present, encara, entre els qui eren conscients del que havia suposat la pèrdua dels Furs valencians, just cent anys després del Decret de Nova Planta. Borrull i Ribelles reivindicaven l'especificitat valenciana per exportar-la al conjunt dels territoris hispànics i iberoamericans que el 1810 constituïen la monarquia espanyola dels Borbons, que llavors -com ho faria, també, temps a venir i cíclicament-, trontollava.

Sembla que la història es repeteix de tant en tant, com si no hi hagués una altra solució, com si sempre entràssem en el mateix bucle -això de les distopies i els viatges en el temps, tan de moda!- i una part de l'estat -legítimament també- s'entestà a no veure mai amb bons ulls el que s'aporta des de fora de la cort i que, a la llarga, provoca frustracions i moviments tel·lúrics d'abast sovint incalculable i que, si no van a més, és perquè el nostre Senyor és bo -que diuen al meu poble. Perquè motius n'hi ha sobrats.