De quan en quan sentim o llegim, en mitjans de comunicació i en altres textos o rètols: ´servici metge´, ´servei metge´, ´anàlisis metges´, ´visitador metge´ i altres en què la paraula ´metge´ no hi correspon, sinó ´mèdic´, ´servici mèdic´, ´servei mèdic´, ´visitador mèdic´ o ´mèdica´, si el nom precedent és femení, com ara, ´revisió mèdica´, ´anàlisis mèdiques´. En castellà, el vocable ´médico´ pot ser substantiu, si es tracta del títol i professió de qui exercix la medicina: «Es médico de titulación y profesión». I també pot ser adjectiu quan acompanya un nom qualificant-lo, ´servicio médico´, ´asistencia médica´. En valencià tenim ´metge´, denominació que rep qui és titulat i exercix la medicina: «Antoni ja ha acabat la carrera, ja és metge»; i ´mèdic´ quan es tracta de l´adjectiu relacionat amb la medicina i amb els metges i acompanya un nom, ´servici mèdic´, ´tractament mèdic´, ´revisió mèdica´, ´personal mèdic´, etc. Per cert, el vocable ´servici´ ha estat (i encara ho està) relegat i condemnat a l´ostracisme per l´integrisme lingüístic, que preferix ´servei´ i rebaixa ´servici´ a la categoria de secundari. Molta gent creu que esta forma és incorrecta, per inducció dels mentors del model lingüístic llibresc. Però ´servici´ és ben antic (1277, com testimonia el CIVAL) i usual, des d´aleshores i actualment). Recomane la lectura de ´Servici o servei´, de Josep Lacreu, contingut en el blog ´Pren la paraula´ de Levante-EMV. L´Acadèmia Valenciana de la Llengua el registra com a preferent, i ´servei´, com a secundari. El ´Diccionari de la Llengua Catalana´ ho fa al revés, i eixe deu ser el motiu de la postergació per part de l´ortodòxia lingüística per a rebaixar-lo de categoria. Però tornem als/a les metges. Una senyora llicenciada en Medicina i exercent de la professió mèdica és, normativament, una metge (la metge) o metgessa, però una part important de la ciutadania valencianoparlant diu/diem ´metja´: «La metja m´ha receptat unes píndoles per al mal de cap», «Ahir em vaig enterar que la teua neboda és metja». Esta forma no és sospitosa de castellanisme ni de barbarisme. És d´una morfologia ben nostrada i el fet d´estar ben integrada en moltes zones de parla valenciana justificaria la seua consideració com a vocable normatiu, juntament amb ´la metge´ i la ´metgessa´. Si tenim ´advocada´, ´arquitecta´, ´consellera´, ´enginyera´, ´ferrera´, ´fontanera´, ´fustera´, ´llauradora´, ´mestra´, ´ministra´, ´obrera´, ´psicòloga´, i tantíssimes altres formes femenines, formades a partir dels noms masculins de les respectives professions, no té sentit ignorar ´metja´, com a femení de ´metge´. Més encara, tenim en els diccionaris, ´generala´, femení de ´genera´, i només n´hi ha, actualment, una, i fins a 2017 cap en l´exèrcit espanyol i sí en els diccionaris. I tenim ´papessa´, en els diccionaris, i cap en este món mundial. I ´coronela´, ara només hi ha tres coroneles en les FFAA espanyoles. Per què no acceptar normativament ´metja´, havent-n´hi tantíssimes com n´hi ha? I encara en falten. En castellà, normativament, s´accepta ´médica´ i ´la médico´. En la nostra llengua per què no ´metja´, a més de ´la metge´ i ´metgessa´? La llengua la fa el poble. O no?