Vint-i-un-dit

Ara que s´han posat de moda els àlies, recordaré que a l´inici de la dècada dels anys 30 va rodar, pels carrers de la ciutat de València, un delinqüent dels qualificats com a de baixa estofa que obeïa al sobrenom de «Vint-i-un-dit». Un guilopo de pacotilla que es va guanyar diversos breus a les columnes dels periòdics locals. Així, el dia de Sant Josep de 1931 -a les portes de la proclamació de la Segona República- la premsa anuncià la captura de dos dels tres trapassers -Vint-i-un-dit entre ells- que, quinze dies abans, havien pres, a un botiguer «en su propio establecimiento de comidas», «900 pesetas en billetes del Banco de España y el reloj con cadena que el referido señor llevaba encima». Amb tot, la malifeta més insòlita i hilarant que he pogut documentar és la que Francesc Asensio Domínguez -que aquest era el vertader nom d´aquell «conocido carterista»- practicà en solitari el 29 d´octubre de 1932, i que meresqué l´atenció de dos diaris. No per la magnitud de l´acció, sinó per la gosadia que hi acredità el pillard. Dit d´una altra manera: per la santa barra que demostrà en cometre aquell delicte, certament divertit i desvergonyit. Així, sota el títol de «Formidable escándalo», La Correspondencia de Valencia explicà que el lladregot «tomó un taxi en la madrugada del sábado, y cuando dejó el coche advirtió al chofer que, como no tenía dinero, cuando sustrajese una cartera ya se lo pagaría». Literal. El taxista, que no degué donar crèdit al que acabava d´escoltar, sol·licità la presència dels guàrdies municipals, als quals Vint-i-un-dit «insultó amenazándoles, y reducido a la obediencia, luego del consiguiente escándalo por la calle de San Vicente, se le ocupó una navaja barbera, y fue puesto a disposición del juez de guardia, que decretó su ingreso en la Celular».