El cineasta Ventura Durall estrena la seua segona pel·lícula, L´Ofrena, un thriller psicològic sobre la culpa i el perdó, a través d´un triangle amorós que deixa patent que «és essencial tendir ponts a la comunicació entre els éssers humans», segons ha explicat el cinesata. Així ho ha manifestat en una entrevista amb motiu de la seua visita a La Filmoteca de València, ja que la pel·lícula va arribar a les sales espanyoles aquest divendres de la mà de la distribuïdora Alfa Pictures, després del seu recent pas pel Festival de Màlaga. Aquest thriller sentimental és el segon llargmetratge de ficció de Ventura Durall després de Les dues vides d´Andrés Rabadán, en la qual ja va comptar com a protagonista amb Alex Brendemühl. En L´Ofrena se sumen a l´actor Verónica Echegui i Anna Alarcón per a donar vida a un triangle amorós amb un passat ple de secrets, en el qual ningú és qui sembla ser.

Es tracta d´una producció de Nanouk Films, Fasten Films, SUICAfilms i Bord Cadre Films, amb el suport de l´Institut Valencià de Cultura, ICEC, ICAA, À Punt Mèdia i Tv3, rodada entre Barcelona i la província de València, en paratges com la serra d´Irta, Sagunt o Bunyol, entre uns altres. En la pel·lícula, Violeta (Anna Alarcón), una prestigiosa psiquiatra, rep una visita inesperada a la seua consulta. Es tracta de Rita (Verónica Echegui), la dona de Jan (Alex Brendemühl), un antic amor d´adolescència de Violeta que va marcar la seua vida després d´abandonar-la de manera traumàtica vint anys arrere. Rita acudeix a Violeta amb el pretext de recuperar l´amor del seu marit. No obstant açò, la qual cosa Violeta desconeix és que aquesta visita és el primer pas de Jan per a intentar reescriure la seua història. A través d´aquesta història, la cinta aborda «sentiments molt humans» i «com la identitat personal es construeix amb fets», amb tot allò que hem fet en el nostre passat. «És un viatge transcendental», explica Ventura Durall. Precisament el títol de la pel·lícula, L´Ofrena, va en un doble sentit, d´una banda, fa referència al perdó per a «estar en pau amb un mateix» i per un altre, subratlla que «perquè siga de debò, cal mirar a la cara».

El film interpel·la a l´espectador perquè «complete» el missatge amb la seua «pròpia història personal, amb les seues pròpies experiències» i vaja interpretant així les múltiples «capes» que amaga aquest llargmetratge, que ha aplegat de bon gust a la crítica. Si hi ha un missatge clar per a Durall és «la necessitat de tendir ponts a la comunicació entre els éssers humans» com alguna cosa «essencial». Hi ha en la cinta «un cant» a la comunicació, que «amb valentia i engolint-se l´orgull és possible», defensa el cineasta. En aquest sentit, Ventura Durall reflexiona sobre la pandèmia i el confinament, que «ens ha obligat a estar més amb nosaltres mateixos i ens ha permès indagar de forma honesta en les nostres relacions» i fins i tot recuperar algunes, per la qual cosa creu que la pel·lícula és «molt adequada per a aquests temps». Després de quasi dotze anys des del seu primer llargmetratge Les dues vides d´Andrés Ramadà, en els quals ha realitzat diversos documentals, Ventura Durall ha volgut reprendre la ficció amb L´Ofrena. Ja feia uns anys que la idea anava prenent forma en el seu cap i finalment ha sigut possible, comenta. A més, repeteix amb l´actor barceloní Alex Brendemühl en el paper protagonista a qui considera un molt bon amic, un actor excepcional i un «pilar fonamental» en el seu treball. En la seua òpera primera, Durall s´inspirava en un cas real, el d´Andrés Rabadán, que en 1994, als 19 anys, va matar al seu pare (en un brot psicótico després de descobrir que aquest violava a la seua germana) clavant-li diverses dates, la qual cosa va portar a la premsa a batejar-ho com el ´assassí de la ballesta´. Ara, L´Ofrena beu de les «emocions humanes» i inclou algun element autobiogràfic, segons ha desvetlat.