Quan, com en el present telesetembre, començava la tardor del 1940, en una fonda de Port Bou -que en realitat, és Port Bo i es pronuncia port bu, i s´escriu a la francesa, i d´això ve l´error- era assassinat Walter Benjamin. Assassinat, dic, o siga que no se suïcidava, sinó que, passant la frontera entre la França ocupada pels nazis i l´Espanya del franquisme, les estranyes circumstàncies de la mort van ser una sobredosi de morfina en la seua cambra de l´hotel de França, defensant-se de la situació desesperada de la frontera. Tanmateix, al sendemà de la seua defunció, fou permés el pas a la resta dels seus familiars acompanyants, mentre encara ara no s´ha localitzat la tomba original, evocada en la làpida del cementeri que mira la badia. Només un any abans, el trajecte invers era fet pels exiliats de la Guerra d´Espanya, expandida ja la guerra a Europa i al món. Aquelles resistents retirades eren una demostració: tota frontera real ho és entre opressió i llibertat... L´estimat autor de pensaments tan actuals com L´art en l´època de la seua reproduïbilitat tècnica -o siga, de l´imperi de la tecnologia i de la pèrdua de valor de l´originalitat i la convivència social-, no havia pogut arredonir els apunts sobre la seua biblioteca que havia hagut d´abandonar a casa. Es publicarien de manera pòstuma -és de doldre que els assumptes importants de la vida solen ser pòstums-, amb el títol El llibre dels passatges, d´on Ricardo Cano Gaviría, que viu a Castelló de la Plana amb la seua companya Rosa Lentini, tragué la idea d´escriure un llibre sobre el pasajero de la frontera de Port Bo. I sobretot, és amb el títol de Passages que l´escultor israelià Dani Karavan creà el memorial d´homenatge que has de visitar en el tossal de la badia -i m´explicà ell mateix, cofat amb la seua gorra negra, aprofitant un trajecte d´autobús d´un curiós congrés sobre Europa. Allí, una mena de parc del pensament, davant d´un túnel escalonat des de l´espadat cap al mar, interromput per un mur de vidre definitiu i transparent. Allí, prop de la vella olivera i un banc de pedra per a la meditació, t´hi deixe ara mentalment davant la inscripció: És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom. Benjamin escrivia complicat. Però la tardor, seguint els seus pensaments d´exili, pot ser també la victòria de l´experiència, és a dir, del treball, del carrer, de la joventut. Sense límits, perquè, com diria ell mateix, la frontera cal entendre-la com el límit on siga capaç d´arribar la voluntat.
