La muixeranga està de moda. Des de que fos declarada com a patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO en el context de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí l’any 2011, les colles muixerangueres s’han multiplicat arreu del territori. En l’actualitat en son 21, totes unides a la Federació Coordinadora de Muixerangues.

Està de moda ara, en ple segle XXI, quan és habitual remirar la tradició i tornar a valorar-la, a donar-li una importància que havia perdut i també una nova significació. Perquè aquest costum d’enfilar-se els uns damunt dels altres per alçar torres humanes no sempre ha estat ben vist i ha passat per moments històrics en que se l’ha qüestionat o menystingut. Degut a això, una reacció típica del públic actual quan veu alçar torres humanes és la sorpresa i l’estranyesa. Alguns ho relacionaran amb els castellers catalans, pensant que és el mateix. Encara ara, bona part dels valencians desconeixen la muixeranga i no ho vinculen amb cap de les seues tradicions pròpies de referència.

Però si pogueren viatjar en el temps a finals del segle XIX i portar a eixe espectador a alguna festivitat del nostre territori, és ben probable que l’espectacle de les torres humanes apareguera davant nostre amb total naturalitat. Perquè la muixeranga ha estat una manifestació festiva valenciana documentada al menys des del segle XVII, com molts altres espectacles propis de la festa barroca, on l’element religiós es barreja amb allò profà. D’aquells temps prové l’anomenat ball de valencians que encara hui es balla a molts llocs de Catalunya i que culmina amb una torre humana. Al 1746 es documenta una construcció humana a Peníscola (on encara es realitzen cada setembre amb motiu de la festa de la Mare de Déu). De 1789 son les cites que les situen a Castelló, València i Carcaixent, mentre que al 1798, amb motiu de la Mare de Déu de Sales de Sueca, es van celebrar moixigangas y torneos a la localitat. D’aquesta informació podem deduir que la muixeranga és un costum tan valencià com les festes de les falles o la Magdalena.

La muixeranga tradicional, també anomenada ball de folls o de locos, no era només la torre humana que ha perviscut fins el present, sinó un ball ple de simbolisme, plasticitat i amb diferents parts, la culminació del qual seria l’apoteosi o torre. Aquesta part, la més impressionant, és la que ha arribat fins als nostres dies gràcies a l’esforç de conservació realitzat a localitats com Algemesí. Les primeres parts podien ser de tipus pantomímic -a l’estil del ball de Torrent-, o composicions plàstiques religioses i profanes -com a Titaguas-.

Aquesta tradició va estar ben viva a moltes localitats valencianes al menys fins els inicis del segle XX. Podem confirmar que, a banda d’Algemesí, a pobles com ara Carcaixent, Sueca, Alzira, l’Alcúdia, Albalat, Polinyà, Riola o l’Olleria havien actuat muixerangues des del darrer terç del segle XIX.

A aquestes formacions les hem de imaginar molt diferents a les actuals -associacions amb membres fixes d’ambdós sexes, que realitzen una activitat amateur, assajos setmanals, etc.-. Hem de pensar més bé en grups d’entre vint i quaranta homes acompanyats per un xiquet (que a voltes vesteix com un angelet). És possible que aquests muixeranguers cobraren un jornal o es quedaren amb la «capta» feta entre el públic a canvi per participar de manera puntual d’aquesta activitat festiva. A diferència de hui dia, actuaven sense pinya. Aquests grups no només realitzarien les torres humanes, sinó també el ball adès esmentat. En ocasions interpel·laria al públic d’alguna manera, tal i com feien fins fa relativament poc els Negrets de l’Alcúdia, potser la formació actual (junt a la de Titaguas) que més s’apropa al model d’aquestes muixerangues històriques.

Existeix el registre i les cròniques d’algunes de les actuacions d’aquestes muixerangues durant el S.XIX, com ara la que assegura que al 1850 a Carcaixent van alçar una torre de set pisos (segurament una exageració del cronista) o la que ens porta fins les festes del Crist de Polinyà de l’any 1878, quan es va llogar vestuari de muixeranguer per 19 homes, un mestre i un xiquet. L’any 1875, a Gandia, es documenta la introducció de la muixeranga a les festes patronals, compostes per veintiun individuos y un niño del gremio de albañiles.

En les primeres dècades del segle XX les muixerangues van entrar en crisi per diferents motius: La secularització de la població, la visió que veia aquestes manifestacions festives tradicionals com una mostra antiquada i arcaica -contraposada a la societat moderna i progressista que començava a generalitzar-se- i inclús els obstacles que la pròpia Església catòlica posava a aquestes manifestacions profanes que no s’adeien a l’ortodòxia. Encara l’any 1912 es registra la mogiganga integrada dins del Ball de Torrent a Nules, on ja s’havia documentat el 1898. L’any 1917 el Ball de locos de l’Olleria feia la seua última actuació i l’any 1930 la muixeranga de Carcaixent participava del trasllat de la imatge de la Mare de Déu, seria l’última volta que actuaria. Pocs anys després desapareixeria també la de Sueca. A poc a poc observem com aquesta manifestació festiva s’esborra d’uns registres on era cada volta més escassa. La guerra civil posaria el punt i final a una tradició que ja estava en declivi.

A excepció d’Algemesí i l’Alcúdia -on es recupera breument l’any 1954-, el rastre de les torres humanes al nostre territori es perd durant la llarga nit del franquisme. Per sort, a poc a poc la dinàmica va començar a revertir-se fins arribar al present, on la muixeranga no només està de moda, com hem dit adès, sinó que sembla que ha tornat per a quedar-se.