Els que tenim un sentit femení de la vida fa anys que copiarem la utilitat de dur borsa. Primer vam començar a usar la motxilla només a l’estiu, però quan van veure la practicitat de col·locar a únic element tot el que teníem repartir per les múltiples butxaques, van tindre clar que feia molts anys que anàvem de retard. Dimarts a la nit en van furtar la motxilla. Estava a la terrassa d’un restaurant del barri nou de Campanar. Era el sopar de rentrée de la colla. Complíem les indicacions reglamentàries de grup i les restriccions horàries. A l’hora de pagar em vaig adonar que el sac havia fugit del costat de la meua cadira. Com que semblava increïble, passat el temps de la broma, ens vam adonar que havien estat marcats tota la vigília. Relaxats pel reencontre i confiant-se immunes vaig pagar en primera persona la pressió social. I això que entre el grup n’hi havia gent en molt bona condició física.
Com que a la motxilla ho portava tot menys el mòbil, vaig desatendre les indicacions del ministre d’Interior de la colla per fer primer la denúncia del furt abans d’anar a casa. Així que l’instint de supervivència em va dur primer al domicili habitual per iniciar el tràmit de bloqueig de targetes i discussió amb l’assegurança per canviar el pany. Un procediment que coneixia perquè fa just tres anys vaig patir un succés semblant, tot i que llavors em van furtar la motxilla pel procediment del tiró des d’una moto.
Sense pegar ull, resolta la solvència digital bancària i la diligència asseguradora, en vaig encaminar a presentar la preceptiva denúncia policial. A la comissaria més pròxima, la del Marítim, em van emplaçar a tornar després de dinar perquè estaven desbordats. Presentat en una del centre, pensant que l’índex de delinqüència seria més baix, em donaven torn per les nou de la nit. Va ser impossible declarar els fets davant d’un agent l’endemà dels fets. Ahir de bon matí, un policia molt sindicalista em va indicar com collar a la meua asseguradora, després de parlar-me de les pèssimes condiciones en les que treballàvem.
Siga com siga, i després de perdre tot un dia per ressituar-me sense la meua motxilla, el pitjor és la cara de babaus amb la que ens va deixar la situació. Els lladres són els únics que viuen en la realitat, diu la meua terapeuta. Potser, tot i que trobe molt a faltar la meua agenda de paper.
