La tradició d’identificar amics i coneguts a través de malnoms ha de ser general a totes les èpoques i territoris. Per això, voldria reportar alguns dels àlies que diversos intel·lectuals valencians del segle XIX es varen aplicar entre si: perquè siguem capaços de reconéixer-los, si mai els trobem en un text; i perquè tinguem una mostra de l’humor que practicaven, ja que la majoria dels sobrenoms tenen una motivació còmica o burlesca, com no podia ser d’una altra manera.
Així, gràcies a les dades que recopilà Teodor Llorente Falcó –fill del poeta i periodista Teodor Llorente Olivares–, sabem que el sainetista Eduard Escalante era conegut entre els amics com a «Mostinot»: «por su parar serio y su gesto avinagrado»; un apel·latiu que derivava del substantiu «mostí», que el diccionari d’Alcover-Moll defineix com a «gos corpulent que es destina a guardar el bestiar». Per la seua banda, el poeta i consignatari de vaixells –i comerciant de cítrics– Josep Aguirre Matiol era doblement designat com a «l’Almirall del Grau» i «Vasco de Gama», per la seua procedència geogràfica i activitat laboral.
A l’arxiver Miquel Velasco li deien «el Brigadier»: «pel seu aspecte (portava una perilla, molt en voga aleshores entre els militars)». El músic i traductor Artur Lliberós era «el Pato Etrusco»: «perquè en les partides de tresillo ningú volia tindre-lo al costat». El jurista Gerard Estellés, «Gerardus Rusticus»: «per haver-se dedicat a l’explotació de les seues finques rústiques i fer ostentació de rusticitat». A l’impremter Josep Doménech l’anomenaven «Aldo Domenucio»: «deformació d’Aldo Manucio, el famós impressor, editor i humanista venecià». El metge i poeta Josep Pallarés era «el Doctor de la Terreta». I, finalment, el periodista i escriptor Manuel Torres Orive obeïa al renom de «Torres Horrible», en atenció a la seua poc afortunada aparença física.
Amb tot, el malnom vuitcentista més mordaç que he llegit és el d’una autoritat política local –un cacic agrari, ben probablement– que no tenia res a veure amb la colla d’intel·lectuals i artistes referida en les línies precedents. D’aquesta manera, el diari El Mercantil Valenciano corresponent al 7 de desembre de 1882 identificà l’aleshores alcalde de Picassent com a «Furta-rodes». Dissortadament, no s’hi explicava la raó per la qual o bé ell o bé algun dels seus avantpassats –potser també il·lustres– es varen guanyar tan singular sobrenom. Però... tant fa, ja que resulta ben divertit imaginar-ne el motiu.
