Sobre la conversa pública d’ara mateix, resulta útil l’aplicació d’acreditats conceptes populars com olla de grills o casa de bojos o de barrets –al meu poble solem dir-ne orgue de gats.

Des del principi de la «tu ja m’entens», no s’havia produït cap relació estable i pública entre els ciutadans experts en salut pública i els ciutadans cridats a gestionar la salut pública. Finalment, alguns savis universitaris han intentat resumir la seua veu amb la següent admonició als ciutadans polítics actius: «En salut, vostés hi manen, però no en saben»... O siga, si sempre cal tenir en compte els criteris de la gent sàvia, i això alguns polítics no ho havien fet ni ho fan, ¿no guanyaríem vides si els mateixos científics, hagueren proposaren ara concretament què cal fer? Millor això que quedar-se en la llei de Murphy, i admetre que «si res roín ha de passar, passarà»: vaja, ha passat. I millor que caure en les antípodes ridícules de la ciència: el todos son iguales.

Si és tètrica la sordesa compartida per alguns «científics» i alguns o quasi tots els «polítics», només cal parar compte a Mr. Trump. Ara ja no és qüestió de la seua malaltia –malalties no, però maldats li adornen l’existència-, sinó si això aprofitarà per a fer-lo perdurar en la delirant presidència del món.

La sordesa i l’estupidesa voluntàries, en temps tan necessitats de conversa i comprensió, s’estenen a tots els racons i anècdotes. Contra tanta banalitat, aportaré tres perles per a la trifulga en «mode setembre».

Una vegada, Dolores Ibárruri, Pasionaria, en ocasió històrica de crisi del moviment antifranquista, amb la retranca jovial que la caracteritzava, comentà a Jorge Semprún, jove dissident i templat: Jorge, tengo que hacerte una autocrítica. En la mateixa època, Winston Churchill ensenyava la Cambra dels Comuns a un jove diputat, i descansant de les xamades al seu cigar proverbial, l’alliçonà: «Els teus adversaris seuen en eixos bancs d’enfront; els teus enemics seuran ací al teu costat». I no massa setmanes després, Leo Strauss formulà una llei que ve al cas: «un punt de vista no queda refutat sempre pel fet que Hitler el compartia». Això és una reducció absurda, però, molts anys més tard, quan començà a imposar-se l’orgue de gats comunicatiu, Mike Godwin anuncià: «A mesura que una discussió en línia s’allarga, la probabilitat que aparega una comparació en què es mencione a Hitler o als nazis tendeix a un. I en tal moment s’acaba la discussió». No serà el Gran Criminal, però serà Trumpy o la «tu ja m’entens» actual, o la minúcia més senzilla del món, en la nostra Babel en ple diluvi.