Quan parlem de política solem referir-nos a la política institucional, però els moviments socials i les entitats culturals també fan política. Com també la fan les associacions de cultura popular, de manera conscient o inconscient, directament o indirecta. O no forma part de l’estratègia política recuperar un símbol d’identitat valenciana com ho són les muixerangues?

En aquest sentit, les muixerangues també han fet política lingüística. Si hi ha un símbol d’identitat comú als pobles és la seua llengua, perquè cada llengua expressa una manera d’entendre el món, de relacionar-s’hi. Les colles muixerangueres han fet, conscientment, una tria lingüística per presentar-se al món. Una tria que pot ser arriscada en un país on la llengua continua sent una arma per crear conflicte. Però l’important d’aquesta tria no és que siga més o menys valenta, és que contribueix a la normalitat de la nostra llengua. Estem acostumades a una certa identificació ideològica per la llengua que escollim. Un èxit pel que fa la normalització lingüística al País Valencià ha estat que l’esquerra –partits institucionals, moviments socials i sindicats– fa servir majoritàriament el valencià. Però per assolir la normalitat de la llengua cal que altres estrats de la societat també la facen seua. Això aporta la muixeranga en el procés de normalització del valencià. Les colles muixerangueres no s’identifiquen – necessàriament – amb una opció política concreta. Tothom hi és benvingut. Vinga d’on vinga. Pense el que pense. En una muixeranga se celebra la diversitat perquè aporta les «peces» que necessita la construcció d’una figura. Així ocorre també amb la diversitat cultural.

La muixeranga és un espai no polític des d’on podem fer política. És precisament la no identificació amb una política concreta allò que trau càrrega ideològica a la tria lingüística i fa que la llegua es perceba dins el grup amb normalitat. El valencià, a més, no es fa servir únicament en les comunicacions públiques, sinó que és la llengua vehicular en les relacions socials dins la colla. Açò és el que més contribueix a la normalitat, no sols perquè la llengua ja no és una tria política o un recurs folklòric, sinó perquè es veu com una cosa normal que tothom parle valencià i això li atorga també utilitat. Allunyar la llengua de conflictes estèrils, treure-li càrrega ideològica i que siga percebuda per la societat com quelcom útil són objectius que des de les entitats culturals veiem fonamentals per promocionar-ne l’ús.

A què ens referim quan parlem de normalitat? A que quan algú arriba de nou a la colla simplement observarà que el valencià és la llengua habitual entre les persones que en formen part. Les colles muixerangueres són associacions l’objectiu de les quals és la construcció de torres humanes, però també són espais de socialització. És en aquest espai que la llengua esdevé un mitjà per al coneixement de la cultura del poble valencià, per a forjar amistats i, en definitiva, per a la integració social.

Parle de les colles muixerangueres des de l’experiència que tinc per participar en una. En la meua colla, per exemple, hi ha diversos òrgans i comissions. Ens interessen les comissions de Benvinguda i d’Activitats. La primera, s’encarrega de rebre les persones que arriben per primera vegada a l’assaig, d’explicar-los el funcionament i la tècnica, però també de fer-los un acompanyament fins que se senten còmodes dins el grup i s’hi relacionen sense dificultat. La segona comissió organitza activitats d’oci complementàries atenent les propostes de les persones sòcies i els interessos de les integrants. De manera que, a més d’assajos i actuacions, una persona que arriba a la colla pot gaudir del seu temps de lleure amb altres membres assistint a excursions, convivències, concursos, concerts o partides de pilota. Resulta evident que per a qualsevol persona açò suposa una oportunitat de compartir interessos, descobrir-ne de nous i establir noves relacions. Si en tota aquesta oferta de socialització la llengua vehicular és el valencià, qui tinga una altra llengua materna percebrà el valencià com un pont, una finestra d’oportunitat per a accedir a tot un nou món de coneixences i relacions des de la interculturalitat.

Tot aquest context sociolingüístic va fer que des d’Escola Valenciana i la Conlloga Muixeranga de Castelló emprenguérem un projecte d’acollida lingüística per a persones refugiades junt a la Creu Roja. Una manera de treballar pel valencià que permet assolir nous parlants i oferir una xarxa social a aquelles persones que arriben al País Valencià i que ens aporten noves mirades i relats.

Necessitem fer política des de tots els fronts per fer del valencià una llengua d’ús i cohesió social en una societat oberta, acollidora. Les institucions han de fer una política lingüística que garantisca el dret dels valencianoparlants a viure plenament en la nostra llengua i el dret dels parlants d’altres llegües a conèixer el valencià. Cal una llei de la funció pública que ens permeta ser atesos en la llengua que escollim tant en l’administració com al metge i cal facilitar el coneixement del valencià i l’adquisició de la competència lingüística al conjunt de la ciutadania, amb més valencià a les aules i amb cursos per a persones nouvingudes. Ens calen unes entitats cíviques i culturals fortes, organitzades i unides que reclamen més presència del valencià a tots els àmbits i que continuen oferint alternatives d’oci i cultura en la nostra llengua. Ens calen, a més, espais de socialització on el valencià siga la llengua vehicular. Aquesta és la tasca impagable que estan fent les muixerangues. Celebrem la seua existència i la seua aposta decidida per la promoció i la dignificació del valencià.