El record de Jaume I no va desaparéixer mai. De fet, es rememorava la seua figura cada 31 de desembre –dia de la presa de la ciutat de Palma pels cristians–, i cada 9 d’octubre, data de la reconsagració de la catedral de València. A València, a més, hi havia un record especial cada 23 d’abril, festa de sant Jordi, primitiu patró d’aquest regne, a qui Jaume I hauria invocat per a aconseguir victòria. I així, en la major part d’aquestes festes, als sermons devia haver la citació directa o indirecta del Llibre dels feits, que es convertia en font ineludible. Amb què la presència del monarca medieval es mantenia viva. Fins al punt que, quan el 1663, a València, es va produir una revolta popular contra l’augment dels impostos, els llauradors demanaven «quedar en la llibertat que el senyor rey don Jaume els havia deixat», com el dietarista Aierdi, tot constatant l’extremada popularitat d’un rei que ja feia segles que havia mort. En els casos de Catalunya i d’Aragó, el record del rei Jaume estava condemnat a quedar un poc més desdibuixat. Malgrat que havia estat el monarca que havia generat una expansió major de la Corona, no havia accedit als desitjos de la noblesa aragonesa, que ambicionava integrar les terres valencianes als seus dominis directes. De fet, la decisió del rei generà, segons un autor contemporani nostre, un «profundo enfado de la nobleza aragonesa». Per altra banda, cal recordar que, per voluntat pròpia, Jaume I, amb el seu testament dividí l’estat en dues monarquies: el regne de Mallorques –amb el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent, i Montpeller– se separava de la Corona d’Aragó, cosa que no agradà gens als catalans.
Però a pesar de tot això, el record de Jaume I havia de perdurar, al seu país, i especialment a València, on des del 1372 i per desig de Pere el Cerimoniós, cada 27 de juliol, data de la mort del rei, es produïa una celebració eclesiàstica propiciada per la casa reial. Alfons el Magnànim, el 1428, festivà la celebració del 9 d’octubre a València amb una espectacular cavalcada de clars interessos polítics. I, encara el 1633 es va produir l’intent d’un seu descendent, el comte de Guimerà, de canonitzar el rei. Un intent fallit, sens dubte, perquè aquell monarca ja no comptava amb un estat propi que es fes valdre a Roma. Però, això, és un altre tema. Perquè ara, molts resarien al rei sant Jaume, que estaria als altars, a la Seu i a moltes parròquies valencianes i d'arreu del món. I etc.
