La setmana passada apuntava algunes paraules («acostar», «colgar», «llevaz», «pastar» i «manar») que tenen significats ben diferents en valencià i en castellà. A propòsit d’això, una lectora, Francina, em demana que explique, ací, els sentits diferenciats, en les dos llengües, dels verbs «acostar» i «pastar». I, sobretot, que reivindique el valor de «acostar» per davant de «apropar». «Que em posa dels nervis, com ‘proper’/ ‘propera’», diu. També em conta que ha sentit en un mitjà radiofònic, «Les cabres pastaven per la muntanya», i afegix: «No sabia que les cabres tenien la capacitat de pastar res. Em pensava que només pasturaven». Bé, anem per parts. «Acostar», en castellà, com sabem i hem tractat en esta columneta, fa temps, significa, principalment, ‘gitar-se’, per a descansar, dormir i per a fer coses en què s’ha d’estar ben desperts i despertes, mentres que en valencià té el sentit de ‘posar prop’, «Acosta l’escala a la paret», «Acosta’m el pitxer». Té els sinònims «arrimar», «aproximar» i, també, «apropar». Esta última forma és normativa i la preferida en alguns àmbits literaris, i usada també per persones que encara no dominen del tot la parla natural d’esta llengua. Però sembla un calc postís del castellà: de «cerca», «acercar», de «prop», «apropar». Com una paraula postissa pareix també «proper». Recomane llegir l’article «Un llenguatge ‘proper’ als estudiants», de Josep Lacreu, publicat en el blog Pren la paraula d’este mateix diari. I també l’article «Com ‘proper’ acosta al castellà», del català Albert Pla Nualart. Els dos autors citats defenen el valor i la genuïnitat de l’adjectiu «pròxim» «La pròxima estació és Silla».
Pel que fa al verb «pastar», que ja l’hem tractat ací anteriorment, en castellà és ‘portar els animals a menjar verd a un prat o a qualsevol lloc que hi haja herba, brossa, o altres vegetals, a menjar directament de la planta’ i l’‘acció de menjar-se l’herba, a on creix, els animals de pastura’. Eixes accions, en valencià les denominem “pasturar”. En un programa televisiu, el presentador-conductor, va dir, fa temps, «Hala, a pastar». A qui enviava a «pastar» era a una vaqueta, després de penjar-li un esquellot. La pobra jonegueta, si haguera pogut parlar, li hauria dit: «Animal, jo no puc pastar ni fényer, no tinc mans, jo pasture, si em deixeu». L’hauria d’haver enviat a pasturar, que això era el que volia, i va fer, l’animalet. En valencià, com sabem, «pastar» és ‘treballar la pasta’, ‘mesclar farina amb aigua per a fer pa, galletes i altres masses menjables’, ‘fer una barreja d’arena o grava i ciment o calç, d’algeps o d’altres materials amb aigua’. Eixes faenes en castellà es denominen «amasar», però en valencià, «amassar» no és «pastar», és només ‘reunir (una cosa) en massa, acumular, ajuntar’, «Amassar una fortuna», «Amassar provisions». En sentit figurat, «pastar» també té el significat de ‘manipular, arreglar acords d’amagat’, «No vaig a l’assemblea general, els de la Junta ja ho tenen tot pastat». També podem enviar a pastar fang a algú que ens moleste o que ens pegue la tabarra.
En curt
«Acostar», en castellà significa ‘gitar-se’, per a descansar, dormir, mentres que en valencià té el sentit de ‘posar prop’, «Acosta l’escala a la paret», «Acosta’m el pitxer».
«Pastar», en la llengua veïna és ‘portar els animals a menjar verd a un prat o a qualsevol lloc’, ‘acció de menjar-se l’herba, a on creix, els animals de pastura’. Eixes accions, en valencià les denominem «pasturar». «Pastar» en la nostra llengua és ‘fer pasta’. «Amassar» en valencià no és «pastar», sinó ‘reunir en massa, acumular, ajuntar’.
