En les darreres dècades m’he creuat amb desenes de persones interessades a explicar-me que Teodor Llorente Olivares (1836-1911) fou un poeta i periodista botifler a qui la llengua dels valencians importava un rave. Un «traïdor» que es negà a polititzar el moviment de la Renaixença i, en conseqüència, impulsà una literatura folklòrica, anodina. I, com a resposta, m’he esforçat a oferir-los dades que l’assenyalen com l’escriptor que més i millor literatura en valencià va aportar al nostre segle XIX, molt ben relacionat amb els catalans i els balears, i prou menys castellanista del que elles creuen.

Per exemple: moltes d’aquestes persones estan convençudes que Llorente es feia dir, sempre i a tot arreu, «Teodoro». I no és veritat, ja que va signar els llibres, poemes i epístoles que escrigué en valencià com a «Teodor». En aquest sentit, vull oferir una nova dada que –potser– ajudarà a entendre millor el context social, cultural i polític de l’època.

De totes les denominacions amb què hom ha designat històricament la nostra llengua, cap no m’ha sobtat tant com la que, en 1885, utilitzà el novel·lista Pedro Antonio de Alarcón. D’aquesta manera, en la carta que adreçà a Llorente per a agrair-li l’enviament del Llibret de versos es pot llegir: «Muchas gracias por el ejemplar de sus poesías valencianas, que he paladeado hasta donde me ha sido posible, y ánimos y salud para seguir enriqueciendo las letras, aunque sea en el dialecto de las chufas. Conste, sin embargo, que yo le aconsejo escriba en el habla de Castilla, para bien de la unidad nacional».

Ho heu llegit bé: com «el dialecto de las chufas» qualificava Alarcón la llengua de Joanot Martorell i Ausiàs March. Una expressió despectiva que evidencia la displicència i el menyspreu amb què la majoria d’autors castellans –i de valencians!– es miraven, en el darrer terç del segle XIX, el conreu literari del valencià, aleshores considerat com a únicament vàlid per a les relacions informals i casolanes, i no per a l’alta cultura.

Per tant, potser l’actuació dels protagonistes de la Renaixença valenciana en general, i de Llorente en particular, no fou ni la més excel·lent ni la més adequada de les possibles (tot i que també això és discutible). Però el que cada dia resulta més evident és que el més còmode i senzill per a ells hauria sigut escriure únicament en castellà. «Para bien de la unidad nacional», tal com reclamava Alarcón.