Quan sentim o llegim en els mitjans de comunicació notícies de «pateres», tot el món sabem que eixes informacions fan referència a les embarcacions que porten persones d’Àfrica, que fugen de la fam o de les guerres, amb destinació, principalment, a la costa mediterrània, en busca d’una vida millor. Una «patera» és ‘barca menuda, de fons pla i sense quilla’, però la majoria de diccionaris no arrepleguen eixa paraula. Normativament, eixe tipus d’embarcació és una «pastera», terme que en una de les seues accepcions és la referida de la barca. Però la nostra llengua, com totes les modernes, és un sistema viu, que en dona i en pren, de paraules, expressions, maneres de dir, etc. I la paraula «patera» està plenament integrada en la nostra parla i ara mateix la normativa «pastera» no té el sentit comunicatiu, en el significat d’embarcació, que té «patera». Com sabem, «pastera» té els sentits de ‘recipient a on es pasta alguna cosa’, ‘recipient de fusta, de fons pla i parets interiors inclinades, dins del qual es pastava la farina per a fer pa’, ‘recipient metàl·lic on es pasta el morter, el formigó i altres materials de construcció’. I més accepcions com la referida a l’embarcació mencionada. Tenint en compte el seu ús i integració en la comunicació, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, registra «patera», amb la nota ‘ús general’, amb l’advertiment que «El diccionari normatiu només recull ‘pastera’», però, conscient del seu ús, la recull. També l’arreplega el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62, com a ‘petita embarcació de fusta amb un motor forabord’. Enric Cardona, Pepa Guardiola i la Gossa Sorda, entre altres, han emprat el vocable «patera», en els seus textos, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Ara mateix, dir que «Els 30 migrants han arribat a la costa amb una pastera», com hem pogut sentir en un mitjà televisiu, pot ser motiu de xança i d’interpretacions humorístiques. Acceptar la paraula «patera» normativament no seria cap heretgia lingüística, atés el seu ús generalitzat, en la nostra llengua. Si tenim en els diccionaris paraules com cabaret, càmping, carnet, club, eslip, esport, futbol, gol, tàper, tenis, xip, zàping i tantes altres paraules procedents d’altres llengües, també podem rebre les «pateres» amb normalitat en els nostres reculls normatius.
I una paraula referida també a la construcció, com «pastera», és «sanga», vocable en perill d’extinció, però viu encara en moltes zones i usat, principalment, per persones majors. Té el significat d’‘excavació llarga i estreta que es fa en terra per a posar els fonaments per a una paret, un mur o per a altres finalitats’. En castellà, «zanja». «Sanga» l’arreplega el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però no, encara, el Diccionari normatiu valencià. També la registra el Diccionari català-valencià-balear. «Sanga» no ha tingut fortuna en el valencià llibresc, que preferix «rasa», estrany a la parla valenciana. El resultat de marginar i ocultar «sanga» i preferir «rasa» (l’integrisme lingüístic) és potenciar la castellana «zanja». Lamentable!
