En una setmana tan carregada de temes d’interés per a reflexionar, costa de triar-ne un només; però crec que podríem usa la comparança per a repensar el model d’estat, de societat i, al remat, d’opció de vida que han aparegut en els discursos dels invocants de la moció de censura enfront del discurs d’adéu a la vida política de qui fou president d’Uruguai Pepe Mújica. El discurs de l’odi i el discurs contra l’odi.
La passió és una excusa perfecta per a justificar un «sentiment intens d’aversió i de rebuig vers algú o alguna cosa al qual es desitja mal. L’odi que sentia contra ell l’encegava. Unes paraules carregades d’odi». Però el ja exsenador afirmava que malgrat ser una personal molt passional: «Al meu jardí fa dècades que no cultive l’odi. L’odi ens fa estúpids perquè ens fa perdre objectivitat enfront de les coses. L’odi és cec, com l’amor; però l’amor és creador i l’odi ens destrueix».
Crec fermament que no es pot fer bona política o bona ciència sent una persona roïna, perquè els egoistes, els rancorosos i vils tenen la mirada esbiaixada, no donen oportunitats, no permeten la crítica. El pensament únic té el recorregut que té: el que li permeten els anys bons. Fracassa en els moments d’incertesa, que és quan més necessites disposar d’un esperit crític i generós; perquè de veritats en tenim cada vegada menys.
El discurs de l’odi sempre té algú a qui culpar, mai no es fa càrrec de la responsabilitat que tenim nosaltres mateixos. És un discurs senzill però molt efectiu, perquè no apel·la al nostre raonament, no és un discurs d’idees; és un discurs de sensacions, d’instints: recorre a la por. I, en temps de crisi, de por, tots en tenim molta. Joan Fuster en el llibre ‘Consells, proverbis i insolències’ confessava: «M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té», tot advertint de la poderosa atracció del costat dolent de la força, com és de fàcil deixar-te posseir per l’instint de revenja, de tornar mal pel mal.
Deia Marguerite Yourcenar que només hi ha una cosa que pots fer quan tot s’ensorra al teu voltant i és aprendre. I ara hem de tornar a aprendre a fer una societat que visca, no només sobrevisca, en temps de pandèmia. Assumir el nostre paper, som els protagonistes de les coses bones i roïnes que ens passen. Com rematava Pepe Mújica: «Triomfar en la vida no és guanyar; és alçar-se cada vegada que u cau».
